estebloc

Big culo day

2009-02-16T13:39:00.006+01:00

L'any passat per aquestes dates em vaig contindre i vaig posar el cul de Nancy Callahan de Sin City... este any no: Feliç dia del cul 2009!

Mr. Castle, usted de que es, de culos o de tetazas?

¿Que hay que elegir?

Thoom? jo creia que l'onomatopeia per a aquests casos era prrrrrrrt!Ups! Creo que me he pasado con los garbanzos...

I ara... ejem... bueno...
Pues eso.

I per acabar una variant del que a partir d'ara s'anomenarà pla marcià.Vale, en lloc d'un cul hi ha un parrús, però agafeu la idea, no?

Facebook

2009-02-11T18:41:00.002+01:00

Abstract.
Tots sabeu el que es el facebook, no em vaig a esplaiar amb explicacions. El 18 de gener em vaig obrir un compte impulsat per un interés purament científic, volia comprovar de primera mà perquè la gent està enganxada a aquest servei i verificar si la meua hipòtesi sobre la seua (in)utilitat era vertadera o falsa.

Hipòtesi.
Partim de la hipòtesi de que Facebook és un servei inútil, que simplement crea la necessitat d’afegir a una “llista d’amics” a tots aquells que s’han creuat en algun moment a la nostra vida per a donar-nos la falsa impressió de que som estimats o que el món està ple d’amics nostres. A més, amb la creació de grups i l’enviament d’abraçades, cubates, gatets i demés parafernàlia s’assegura la procrastinació dels seus usuaris.

En resum, Facebook és un servei inútil per a perdre el temps.

Primeres impressions.
El disseny és net, això se li ha de concedir, al principi he anat un poc perdut per trobar coses, però té una interfície bastant intuïtiva. A més sembla que no es poden crear aberracions ala MySpace (maleït siga mil i una voltes).

Al poc de furgar he trobat el que creia que seria una funcionalitat útil, la importació d’altres serveis web. El primer fiasco me l’he endut en no poder (o saber) importar des de Bloglines, el meu lector de feeds. L’altre me l’he endut en vore la inutilitat de l’aplicació, he importat diversos perfils (last.fm, del.icio.us i youtube) per comprovar la reacció del meu perfil públic, ha estat nul•la, no ha canviat res, ni he pogut accedir a la meua llista de cançons favorites, ni als links, ni als vídeos. És a dir, a primera vista és INÚTIL.

Fent amics.
Com ja he dit, la funció bàsica de Facebook és crear una llista d’amics i coneguts per a compartir amb ells tot allò que penges al teu propi perfil i veure el seu. Doncs bé, en el meu experiment he començat per agregar tres amics a la meua llista, una companya de classe i dos amics de la infància. El resultat ha estat variat depenent de la persona:

Cas 1, subjecte X, companya de classe
El subjecte X s’ha mostrat receptiu a l’experiment i m’ha acceptat la invitació. He pogut investigar el seu perfil i descobrir que té 112 persones agregades com amics, entre les quals he pogut identificar companys de classe amb els quals no parla. He pogut vore també algunes de les 93 fotografies que te penjades. I per finalitzar li he deixat un missatge al seu perfil.

Cas 2, subjecte Y, amic de la infància 1
El subjecte Y s’ha mostrat hostil al meu intent d’amistat, argumentant que només m’acceptaria la invitació quan creara un compte ‘real’ i definitu. Així i tot li he enviat un missatge privat i l’ha contestat.

Cas 3, subjecte Z, amic de la infància 2
El subjecte Z s’ha mostrat receptiu a l’experiment, al seu perfil he pogut descobrir jocs, he intentat desafiar-lo però no he obtingut resposta. Igual que amb el subjecte X, li he deixat un missatge al perfil.

Ni el subjecte X ni el subjecte Z han contestat als missatges deixats al seu perfil.

Jocs.
Com he exposat a l’apartat anterior he descobert unes aplicacions amb intencions lúdiques, entre elles una emulació del joc de bitlles o aplicacions d’agudesa mental, de coneixements geogràfics o l’excel•lent Zuma, el sol objectiu d’aquestes aplicacions és la procrastinació, que pot ser seria adequada com a forma d’evasió si tot el servei no girés entorn a la procrastinació dels seus usuaris.

Grups.
En el meu afany investigador m’he proposat provar totes les funcionalitats que oferira Facebook i siguera capaç de trobar, per aquesta raó m’he unit a un grup, Fans de Firefly. Els grups semblen tenir la unica funció de que els usuaris es senten part d’una comunitat i es senten recolzats per aquestes comunitats. El propòsit real d’aquestes comunitats és el d’ampliar el radi d’acció de la impressió que els usuaris cerquen de ser estimats.

Conclusions.
Crec que queda suficientment demostrada la hipòtesi formulada. Pot ser les meues conclusions estiguen condicionades per una predisposició a voler demostrar la meua teoria, per aquesta raó m’agradaria obrir un debat amb qualsevol que vullga refutar-me.

Arnau, eres el rei dels gadgets

2009-01-06T13:41:00.003+01:00

Vaig a apuntar-me al teu bloc!

Demoler!

2008-08-31T10:44:00.004+02:00

Buscant una cançó que me va passar Guillem ahir he acabat en myspace, i a partir d'ahi ha estat una merda rere l'altra.

Primer per haver d'entrar a un myspace (demoler!) per a no trobar el que buscava (demoler!), després he vist que hi havia un myspace (demoler!) que es deia Los Conchords, on els "amics" del canal TNT, dels quals porte 2 temporades i mitja esperant subtítols per a The Wire (demoler!), han decidit doblar, no sols els diàlegs, sinó també les cançons de Flight of the Conchords [1] [2] (demoler!), gràcies a l'exit que ha tingut el doblatge mexicà (demoler!). Vos deixe amb dos versions de la mateixa cançó, si no recorde mal, la primera en aparéixer en la sèrie: Most beautiful girl in the room.

ORIGINAL

CHICANO VERSION

I ara vos deixe en la cançó que m'ha portat a tot açò.

Humor nipó

2008-08-30T19:57:00.002+02:00

"(In one famously controversial show, an aspiring comedian named Nasubi was locked naked in an empty apartment and forced to live on winnings from magazine sweepstakes until he earned $10,000. When he finally reached his goal 14 months later, the show's producers gave him some clothes, blindfolded him, and took him on a surprise vacation to South Korea, where he was locked in yet another apartment until he won enough money to buy a plane ticket home. While some vehemently opposed the show, most watched it religiously with delightful horror and amusement. Nasubi wrote a best-selling book about his experience and later became a successful stage actor.)"

Lisa Katayama, en Boing Boing

Ahi està la diferència entre els programes d'humor japonesos i les burdes imitacions occidentals.

El cine que ja deuries d'haver vist (i el que no deuries de vore mai)

2008-06-29T10:37:00.002+02:00

Hola muchachada, crec que ja és hora de que publique un xicotet programa del que serà l'inici de la terrassa d'estiu, he pensat que posarem una pel·lícula entre setmana i una en cap de setmana, per a que tothom se puga passar. Per a començar, les sessions d'entre setmana seran part del cicle "Time Warp", per celebrar l'estrena, per fi, de Los Cronocrímenes, de Nacho Vigalondo, passarem pel·lícules que tracten sobre els viatges pel temps i les paradoxes que implica. Les sessions de cap de setmana formaran part del cicle "El cine que ja deuries d'haver vist", la funció del qual és ni més ni menys que educar a mon pare.

Feta ja la introducció vos deixe amb el programa quasi-definitiu:

Dijous 3 de juliol
Primer (Shane Carruth, 2004)

Dissabte 5 de juliol
El Padrino (Francis Ford Coppola, 1972)

Dimecres 9 de juliol
Donnie Darko (Richard Kelly,2001)

Divendres 11 de juliol
Star Wars (George Lucas, 1977) o El Padrino II (Francis Ford Coppola, 1974)

Dimarts 15 de juliol
Doce monos (Terry Gilliam, 1995)

Dissabte 19 de juliol
No Country for Old Men (Germans Cohen, 2007) o El Hombre Elefante (David Lynch, 1980)

Dimecres 23 de juliol
Pendent d'elecció

Totes les pel·lícules seran projectades en versió original subtitulades, llevat que els subtítols no estiguen disponibles. Les sessions començaran quan es faça fosc, entre les 22 o les 22.30. Si teniu alguna proposta o algun dubte pegueu-me un toc, o feu-me un mail. Si es possible aviseu si aneu a vindre.

Cinema a l'aire lliure

2008-06-22T10:57:00.005+02:00

Anit va ser l'estrena oficial de la terrassa d'estiu, ja sé que vaig avisar amb poc de temps però va ser una desició presa ahir mateix, si no teniu marge de reacció no es culpa meua. Però anem al que anava, que veièrem [·REC], una masterpiece ens posem com ens posem. En realitat només volia deixar constància, en quan acabe els exàmens intentaré fer un programa d'un parell de setmanes o tres com a mínim i el públicaré.

Havia pensat projectar abans o després de cada peli un curt o un capitolet d'algo curt, escolte per ahi The IT Crowd? Sí, i Flight of the Conchords, algo d'eixe pal, inclús algo de la buena vieja Hora Chanante. No sé, que penseu?

BSG: Atac Cylon

2008-06-20T18:03:00.002+02:00

A alguns ja vos he donat la pallissa, però ara és hora que ho ensenye al món mundial, vos presente el fantabulós joc Battlestar Galactica: Atac Cylon! (soles por posar Galactica segur que les visites se'm multipliquen per 20... mauahahahahaha) Al que anava, és una pràctica que he hagut de fer, que es millorable? i tant, però bueno, és el que hi ha, no tenia suficient coneixement ni suficient temps per a adquirir-lo, així que s'ha quedat ahi, si vos agrada deixeu comentaris, si no se n'ananeu a cagar a l'era.

Yipee-ka-yay, motherfucker

2008-06-13T09:07:00.003+02:00

Estic a punt d'anar-me'n a un examen i m'he trobat este vídeo...

Espere que vos haja agradat motherfuckers. Ara si em perdoneu, tinc cita amb el proctòleg.

L'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs

2008-04-06T10:52:00.005+02:00

Acabe de fundar una religió, millor que el Pastafarisme [1] [2] i millor que el Dudeism. L'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs.

Aquesta religió no adora a cap déu immaterial que va crear el món, es va cansar de jugar i es va tirar a fer la migdiada, no, en l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs adorem al Gran Col·lisionador d'Hadrons [1] [2], que aquest estiu, o potser més tard, amb l'observació de la sagrada partícula es crearà un forat negre que catapultarà la Terra en tres direccions distintes a la vegada: la destruirà, l'enviarà al futur i la transportarà a una dimensió paral·lela, tot això sense partir-la, ni desdoblar-la, ni reproduir-la per mitosi. Aquest és el gran misteri escatològic de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs, s'anomena la Paradoxa de l'Escició Espai-Temporal, o PEET, perquè una de les pautes de l'Església de l'Adveniment del Bosó de Higgs és utilitzar sigles només quan aquestes siguen gracioses. El PEET, a banda de destruir la Terra, ens portarà a dos escenaris completament diferents, del futur adquirirem nous coneixements imprescindibles per a la nostra evolució, com per exemple la pornografia sensorial. A la dimensió paral·lela coneixerem als altres Jo, el qual ens servirà per a coneixer-nos més en profunditat i ser conscients de les notres possibilitats i les nostres limitacions. I inclús de la destrucció obtindrem coneixements, veurem la fi del món, el que ens servirà per a adquirir un major nivell espiritual.

Doncs bé, aquesta és la nova religió. S'accepten sacerdots, seguidors i subvencions.

DMZ & Kurosagi & Life on Mars & Inquisitio

2008-04-04T09:56:00.003+02:00

Estic molt enmerdat de feina, així que seré breu:

DMZ: Molt bo, ací teniu un parell de crítiques [1]. Diuen que en realitat la part bona comença al segon volum, ja vos contaré.

Kurosagi: Regular, els japonesos i els fantasmes ja comencen a estar massa vistos, després d'haver llegit aquesta crítica esperava alguna cosa més.

Life on Mars: Prou bona, una idea brillant amb els capítols justos, quan sembla que vas a començar a cansar-te s'acaba, igual algú em linxa, però el final em sembla que no va estar a l'altura. Només un apunt, i citant a Warren Ellis en referència a Freakangels: As I mentioned elsewhere, people should count themselves lucky that I indicated people from Manchester are capable of human speech at all. Si no recorde mal s'estan fent un parell de remakes, un nordamericà i un espanyol, he dit alguna vegada que odie els remakes? doncs els odie, espere que els isca mal als dos i es foten i vaja a per ells un gorila rosa i els faça un fist-fucking que els deixe el cul com a Mr. goatse (no vaig a posar link, busqueu al google, no vos decepcionarà).

Inquisitio: És un llibre sobre l'últim assassinat per part de la inquisició a Espanya, que va ser precisament a València, l'he hagut d'abandonar, m'ha resultat cansiníssim, tota l'estona pegant-li voltes al mateix.

Marvel Zombies & Nextwave

2008-03-31T13:06:00.003+02:00

Avui porte una altra parella de propostes que tenen coses en comú, en el fons i en la forma. Són Marvel Zombies i Nextwave. Aquestes dos obres són una immensa gamberrada dels seus autors, que peguen la volta a l'univers Marvel, i a més fan un crossover completament gratuït i sense el més mínim sentit entre elles, com no podia ser d'una altra manera.

A Marvel Zombies, com el seu nom indica, tots els superherois han estat infectats per una malaltia extraterrestre que els converteix en zombies, per acabar-ho d'adobar apareix Silver Surfer avisant de que en tres dies arribarà Galactus a jalar-se el planeta, crec que no cal dir que acaben els dos a l'interior dels zombies. La saga es composa, per ara, de tres llibres: Marvel Zombies [Robert Kirkman & Sean Phillips [1], 2005], Marvel Zombies: Origenes [Robert Kirkman & Sean Phillips, 2006] i Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas [John Layman & Fabiano Neves, 2007]. No vaig a ser tan catastrofista com alguns, però és evident que el millor de tots és el primer, a Orígenes es nota la desgana tant del dibuixant com del guionista, no és una merda completa però s'aproxima prou. Un poc millor m'ha semblat el vs el Ejército de las Tinieblas, a pesar de que a algunes parts sembla que canvie de dibuixant (per a pitjor), però bueno, la història no està malament del tot. On realment hi ha que fer una menció especial és a les portades d'Arthur Suydam [1], encarregat de fer-les a tota la saga, són realment insuperables, només per elles ja val la pena tindre qualsevol dels tres còmics.

En Marvel Zombies vs. el Ejército de las Tinieblas és on l'escuadró Nextwave fa l'aparició estelar de tres vinyetes:

- ¿Sabes qué es lo único que me gusta más que hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales...?
- Déjame adivinar... ¿Hacer volar por los aires a supergrupos de no-muertos caníbales preadolescentes
- Has dado en el puto clavo.

I amb aquest diàleg vos podeu imaginar com és Nextwave [1] [Warren Ellis [1] & Stuart Immonen [1] [2], 2006], sense exagerar crec que puc dir que és el millor còmic de superherois que he llegit. Les aventures de l'escuadró són una sèrie de frases ocurrents i disbarats que inclouen koales assassins, homes bròcoli, goriles comunistes o samurais en pilotes, entre d'altres bajanades. És un còmic d'acció pura, humor i violència gratuita, es pot demanar alguna cosa més? Doncs sí, l'estil brillant d'Immonen. És una llàstima que s'haja aturat al número 12, però segons la wikipedia és una parada temporal fins que Mr. Ellis tinga ganes i temps, de moment sembla que ha représ una altra gran sèrie, NewUniversal, esperem que la següent siga Nextwave.

PD. a vore si aconseguisc trobar un scan de Nextwave#11 i faig un muntatge de les 6 pàgines dobles, que quedarà per a flipar-la.

Emigrantes & El Libro de los Conejitos Suicidas

2008-03-27T17:58:00.003+01:00

Avui el que porte són dos propostes de còmic mut, una seriosa i una altra graciosa. La seriosa és Emigrantes [The Arrival, Shaun Tan [1], 2006], guanyador del premi a millor còmic del Festival del Còmic d'Angoulême. Emigrantes és la història sense paraules d'un emigrant (quina casualitat) que ha d'adaptar-se a un lloc nou on no entén res, un lloc que sembla un altre món, allí ha d'aparendre-ho tot una altra vegada, començant de zero. La veritat és que es un àlbum impecable tant el contingut com el continent, l'encuadernació és insuperable i tant l'estil de dibuix com la història molt bons, pot ser estiga condicionat pels premis que té o perque pels 22 euracos que m'ha costat he volgut que m'agradara, però el cert és que m'ha encantat.

I la proposta gracios és El Libro de los Conejitos Suicidas [The Book of Bunny Suicides, Andy Riley, 2003] i la seua continuació, com el seu nom indica és una enciclopèdia il·lustrada de les mil i una maneres diferents que té un conill per suicidar-se, i en general, totes molt gracioses. Els vaig devorar ahir mentre tornava amb el tren i em partia el cul, no tant com amb El Niño Gilipollas que Quería Volar, però prou. Hi han algunes maneres molt enginyoses i unes quantes només aptes per a frikis, com la de tirar-li pebre a l'ull de Sauron. Total, que per a pegar-se unes rises estan de puta mare.

Some Kind of Monster & The Ultimates & 13 Tzameti

2008-03-26T17:04:00.004+01:00

Avui he anat a València a alimentar a The Pila, i abans de que se m'amuntone més la feina he decidit comentar, encara que siga rapidet i de passada el que tinc pendent.

El primer és Some Kind of Monster [Joe Berlinger & Bruce Sinofsky, 2004], un documental de tres horaques sobre Metallica [1]. En principi, l'únic que pretenia el docu era fer un seguiment de la creació d'un disc un tant diferent, els components es tancaven en unes instal·lacions militars abandonades i no eixien d'allí fins que no tingueren el disc, però a causa dels piques interns i de que el cantant va entrar en rehab el procés es va allargar i va eixir una cosa completament diferent, on es mostra que, per molt de thrash metal que toquen, són tots uns pijos de molt de cuidao.

En segon lloc està The Ultimates [Mark Millar & Bryan Hitch, 2002], que me l'he estat llegint a pedaços mentre canviava l'audio manualment als capítols de Battlestar Galactica que no tenia en dual. La premisa de tot l'univers Ultimate és actualitzar els superherois al segle XXI, així, per exemple, Thor és un activista anti-globalització suec que es nega a ajudar el grup que Nick Furia (que és negre) munta en els EUA a no ser que Bush duplique el pressupost de les ajudes exteriors. La idea no és mala i el dibuix és prou acceptable, jo no me l'haguera comprat però aixina de préstec es deixa llegir.

I per a finalitzar, 13 Tzameti [Géla Babluani, 2006], una pel·lícula que no puc fer res més que recomanar. No vos pense contar res d'ella, no vaig a posar ni enllaços, veieu-la verges si podeu, val la pena. Com apunt només dir que va guanyar entre d'altres el gran premi del jurat de Sundance i el de millor banda sonora a Sitges. Veieu-la, feu-me cas, que jo sé molt.

Fusió

2008-03-25T20:18:00.002+01:00

He fos un altre disc dur. No sé si tots els que em llegiu ho sabieu però ja ho vaig fer fa un temps, encara que aquella vegada va ser a lo gran i vaig fondre els dos, aquesta vegada només ha sigut el de les dades, sort que vaig aprendre i ara tenia còpia de quasi tot i in extremis vaig poder acabar-la. A més, la broma m'ha costat formatejar l'altre disc amb la consegüent pèrdua de tots els programes que tenia instal·lats, així que he decidit intentar viure al marge de microsoft, amb l'única excepció (espere) del SO, que és imprescindible per a una de les necessitats bàsiques de l'ésser humà, jugar. Però per a tot el demés intentaré gastar software obert, lliure o com preferiu dir-li, però en definitiva gratis.

Pel que estic veient el que més em costarà serà adaptar-me al messenger, per ara estic provant el Pidgin però el trobe massa espartà i l'aplicació per a canviar de nick no és massa fàcil (ni fiable), a més que no té, o almenys jo no l'he trobada, funció per a que s'inicie automàticament en encendre's l'ordinador i el més important, no es poden enviar brunzits. Per tot això estic buscant una alternativa, encara que té una opció que m'ha encantat: pot llevar el format de text dels demés i evitar que se't creme el nervi òptic per tipografies i colors aberrants (Carlos!).

Bueno, i aquesta és l'entrada d'avui, encara he de parlar de Some Kind of Monster, Ultimates i 13 Tzameti, però avui no tinc ni temps ni ganes així que demà o a l'altre o quan m'isca dels sants ous ho escriuré.

The Mist

2008-03-20T14:11:00.007+01:00

Ahir, per a estrenar el projector que m'ha regalat Pere de puntazo, vam vore The Mist [1] [2] [Frank Darabont, 2007], que s'estrena ací el proper 30 de maig, però que ho va fer als EUA el passat 31 de novembre, i que és una adaptació de la novel·la curta homònima de Stephen King. En la pel·lícula no recorde que ho digueren, però segur que està ambientada en Maine, com quasi tot el que té a King pel mig, doncs bé, en un poble de Maine de repent cau una boira densíssima que pilla a uns quants del poble dins un supemercat, però la boira no està deshabitada... i ja tenim pel·lícula!

Potser hagués estat millor que es centrara un poc més en les relacions entre els atrapats, perque l'únic que passa es que fan dos bàndols molt ben delimitats (en realitat tres, però un és el dels que volen eixir, i desapareix prompte), crec que tancar un grup heterogèni dins un supermercat pot donar molt més joc que eixe, sense deixar de banda els habitants de la boira clar, que eixe és un encert de la pel·lícula, que apareguen rapidet i que es vegen bé, nada de medias tintas, si ha d'apareixer un tentacle devorador, pues que siguen quatre! Però també hem de tindre en compte que és un producte per al consum mainstream americà i no se'ls pot exigir massa. La pel·lícula no és per a tirar cap traca, més si li afegim la baixa qualitat de la imatge, que faltaven la meitat dels subtítols i que s'escoltava la risa del tipo que la gravava (les còpies pirates és el que tenen), però les mencions a La Torre Oscura [1] i el final (finalazo!) la converteixen en una pel·lícula bona, no molt bona ni de terror bona, però bona al cap i a la fi.

√964 Pinocchio & Rising Stars: Nacido del Fuego

2008-03-18T09:55:00.003+01:00

Feia temps que la tenia en llista d'espera i ahir al final vaig vore √964 Pinocchio [Shozin Fukui, 1991], ja vos vaig dir que necessite vore tot el que tinga l'etiqueta "cyberpunk", de vegades ix bé i de vegades mal, i en aquest cas ha eixit pitjor. Comença amb un plantejament acceptable, un ciborg sexual no aconsegueix exercir i la clienta el tira al carrer, una jove el troba i se l'endú a viure amb ella mentre la companyia el busca per tota la ciutat. A partir d'ahi és un seguit de bestieses i poca-soltades sense el més mínim sentit, la tipeta vomitant deu minuts per arrebossar-se en el seu pròpi vòmit i menjar-se'l, uns altres deu minuts de Pinocchio corrent per ahi... Aspira a arribar al nivell de Tetsuo [鉄男, Shinya Tsukamoto, 1989] però no aplega ni a xuplar-li les ungles del peu. Com a curiositat està bé, però amics, si la veieu podeu parar en quant comence a semblar-vos disbaratada, no vos perdeu res. Tenia pendent trobar Rubber's Lover, també de Shozin Fukui, però crec que m'estalviaré el temps i els diners.

Per a llevar-me el mal sabor de boca em vaig llegir un còmic que m'havia deixat Artur per ací, Rising Stars: Nacido del Fuego [Rising Stars: Born in Fire, J. Michael Straczynski, 1999]. En una ciutat dels EUA cau el que sembla un meteorit i tots els que es trobaven en eixe moment en l'úter de sa mare naixen amb superpoders, uns amb més i uns amb menys, però tots tenen algo. Però un dia, alguns se n'adonen que quan un dels especials mor la seua energia es reparteix entre els demés, i clar, ja està liada. Es formen grups enfrontats i a donar-se d'òsties, que és gratis. Al final l'exèrcit mata uns quants i tots els demés es converteixen en super poderosos, inclús els que tenien poders de nivell baix. I ahi acaba aquest primer volum. La veritat és que després de la merda de peli anterior m'ha semblat deliciós, encara que sé que no és per a tant. Te un bon plantejament i un dibuix prou correcte, encara que de vegades les samarretes canvien de color sense causa aparent. Es deixa llegir, que no és poc.

Planeta Rojo, El Lobo Solitario y su Cachorro & La Burbuja de Bertold

2008-03-16T16:34:00.001+01:00

Odie als fallers i a les seues putes despertaes, aquest matí si haguera tingut a casa una escopeta crec que ja estaria a la presó, o m'hagueren donat el Nobel de la Pau. Una de dos. Que me tenen fregit ja joder, i encara no han començat en serio. Però va, que no està açò per a queixar-se dels fallers, sinó per a deixar constància del que llig o veig, i fa temps que tinc coses pendents per a escriure i em fa gossera.

Primer parlaré del pitjor. L'altra nit me vaig tragar Planeta Rojo [Red Planet, Anthony Hoffman, 2000]. La primera expedició tripulada a Mart, quan van a baixar al planeta una erupció solar els fot la paraeta i han de fer una baixada d'emergència, la jefa [Carrie-Anne Moss] es queda per a llançar la tripulació manualment i després arregla tota la nau. En la superfície els passen més putades, un robot es torna boig, les bases estan destrossades i en mart hi han paneroles devoradores, però no va a ser tot roin, les paneroles produeixen suficient oxigen com per a que els humans puguen respirar. Al final soles queda un tipo de la trupulació [Val Kilmer], li roba la bateria al robot embogit i la connecta a una nau ruski que hi havia per ahi tirada, i amb oxigen per a uns minuts se n'ix cap a l'estratosfera esperant eixir prop de la base, ix tot bé i hi ha bes final. No està mal per a una nit d'insomni, evidentment millor que la teletenda, però no és una pel·lícula per a vore a posta, si tens desfici i te la posen davant bé, però poc més.

El segon en la llista és El Lobo Solitario y Su Cachorro [子連れ狼, Kazuo Koike & Goseki Kojima, 1970], que relata les aventures d'Ogami Itto, un ronin que va per ahi amb el seu fill Daigoro matant gent per encàrrec. Només tinc el primer tom de deu, a més s'han fet set pel·lícules i dos sèries. Sembla que ha estat molt influent, entre altres es veu la seua mà en Frank Miller i en Kill Bill vol.2 on la pel·lícula que demana vore B.B. és Shogun Assassin. El còmic en si està molt bé, apesar del penós escaneig d'algunes pàgines, m'ha agradat especialment el ritme de les lluites i l'estil de dibuix, que com he dit abans recorda enormement al Sin City de Miller, encara que en realitat és a l'inrevés. En definitiva, que algun tom més caurà, igual amb temps acabe la col·lecció, però necessitaré pasta i espai... La historia de mi vida...

I per últim un que em feia por comentar: La Burbuja de Bertold [La Bulle de Bertold, Diego Agrimbau & Gabriel Ippóliti, 2005]. Es tracta d'una distopia on als criminals se'ls amputen els membres i només poden actuar d'acord en la voluntat dels demés, els que més sort tenen entren als teatres de titelles, aquest és el cas de Bertold, que es llaura una carrera com actor al teatre mecànic de Froilán, on tots els seus moviments estan programats i la seua única aportació és el text, que a pesar del director del teatre va improvisant i modificant en cada representació, fins que al més pur estil Brechtià, utilitza el teatre amb fins polítics, per alçar les masses contra un sistema opressor. Em sembla imprescindible, l'única pega és la seua curta duració però tant el dibuix, com el color són excel·lents i en ocasións recorden al mestre Bilal i és una mostra de que l'art amb fons polític no està renyt amb la qualitat. Esperaré amb ganes els demés volums de la col·lecció, anomenada Último Sur, en la que els autors mostren el nexe dels diferents arts amb la societat, el porper, La Grande Toile tracta sobre la pintura.

Wierd Pr0n

2008-03-06T10:08:00.006+01:00

Pues sí, sense haver-ho desitjat en un parell de dies i a través de llocs on no ho esperaria m'han arribat un parell de links de dos classe de porno que no esperaria que es feren en sèrie. Quan algú em va portar a casa Lady of the Rings creia que seria un cas aïllat, però supose que la indústria pornogràfica deu haver trobat un nínxol en els frikis, i no estic parlant de l'anomenat porno-friki de Torbe, sino del porno d'espases i bruixeria, i més concretament de Whorelore que he trobat via BoingBoing, un site de porno del WoW... ahi és res.

A partir d'ací aneu amb compte als enllaços que piqueu, i si tenu l'estòmec fluix procureu-vos un poalet o algo perquè del bloc 150% Zombie! arriba el ZomPr0n, no sabria assegurar quin és més disgusting si aquest o el dels japonesos locos que vaig trobar al bloc de Warren Ellis, vos deixe els links però repetisc, és prou desagradable, jo recomane que no entreu, però vos deixe decidir: 1, 2 i 3.

No cal que em doneu les gràcies per descobrir-vos el món de la pornografia bizarra, i penseu que sempre podria ser pitjor, podria haver posat el famós link a 2girls1cup, però si el voleu tornar a vore és cosa vostra, jo no vull tindre res a vore amb això.

EDITAT

Abans se m'ha oblidat recordar-vos el propòsit real de la xarxa, que no és ni tindre un portafolio, ni comprar en amazon, ni vendre en ebay i molt menys per a enviar postals i power points cutres. El vertader sentit de la xarxa està explicat a aquest video que no em canse de vore.

Grab your dick and double click!

Ocurrió Cerca de tu Casa & Dayal, el Primer Ancestro

2008-03-05T10:10:00.004+01:00

Més còmics, primer parlaré de Ocurrió Cerca de tu Casa [Carlös, 2007], un recopilatori de les vinyetes de Carlos Areces: actor, humorista, dibuixant, cantant... polifacético! Per a qui no ho sàpiga, Carlos Areces eixia en La Hora Chanante [1] i ara ho fa en Muchachada Nui [1], i és l'autor de Los Klamstein. Com podreu suposar, les pàgines rebosen d'humor absurde, en moltes ocasions fregant el macabre, que dic fregant? Clava dos peus i una mà en el gore més hilarant amb els acudits de leprosos. A mi m'ha fet molta gràcia, però pot ser no siga un humor per a tots.

I el segon d'avui és Dayal, el Primer Ancestro [Dayal, le Premiere Ancêtre, Alejandro Jodorowsky [1] & Das Pastoras, 2007], una precuela d'una precuela. La història del Sense Nom, el que és l'últim metabaró, va nàixer a El Incal [L'Incal, Alejandro Jodorowsky & Moebius, 1981] on era un personatge secundàri, després va eixir La Casta de los Metabarones [La Caste des Méta-Barones, Alejandro Jodorowsy & Juan Giménez [1], 1992], la sèrie on s'investigaven els seus origens fins a arribar al seu rebesavi i ara amb la sèria Castaka (que si no recorde mal constarà de tres volums) se'ns mostra la història més enllà, ampliant el que s'ha passat a anomenar Jodovers.

Em va agradar prou més la sèrie original dels metabarons, però aquest no està mal, prou millor que Los Tecnopadres [Les Techonpères, Alejandro Jodorowsky & Zoran Janjetov, 1998], supose que en la meua ànsia completista acabaré la sèrie i m'acabaré comprant la nova edició de El Incal, a pesar del puto color digital que li senta com el cul. Però estava valorant Dayal, la història no està malament del tot, segueix l'estructura narrativa de la sèrie original amb un narrador, que en aquest cas és Othon, el rebesavi de Sense Nom. I parlant del dibuix, és prou acceptable, m'ha semblat que Das Pastora tenia algun problema amb les cares, però tot el demés està prou bé.

I això és tot per avui, tinc pendents dos còmics més La Burbuja de Bertold, per al qual vull investigar un poc i Nextwave, que m'esperaré a la segona i última part, que ix a la venda aquest mes.

Porros gratis (i més)

2008-03-02T12:15:00.002+01:00

Sabia jo que se m'anava a amuntonar la feina, entre els còmics que em vaig comprar el divendres (dels quals porte ja dos i mig llegits) i les quatre pel·lícules que tocaven a la sessió d'ahir... puf, no sé per on començar...

Una de les meues adquisicions és Los Muertos Vivientes [Walking Dead, Robert Kirkman [1] & Tony Moore [1], 2003], una sèrie de la que tothom canta meravelles. Aquest primer volum, Días Pasados, ens conta com Rick es desperta d'un coma per a trobar una plaga de zombies cof*28 días después*cof (no sé segur quin dels dos va eixir abans, però son sospitosament pareguts...) i se'n va a buscar la seua família, que suposa que haurà anat a Atlanta. El dibuix és molt bo, i que siga en escala de grisos un encert, i la història... només dic que estic desitjant tornar a una tenda de còmics per aconseguir tots els que estiguen publicats. I no pararé fins fer-ho.

El segon còmic que m'he llegit és La Cruzada de los Malditos [Damnation Crusade, Dan Abnett [1], Ian Edginton et al., 2006], 40k crap, una història dels Templers Negres, la història no és res de l'altre món ni sorprén on deuria de fer-ho, l'únic que es podria salvar un poc és el dibuix, però les proporcions d'una servoarmadura no són fàcils de plasmar i si li afegim que ha de semblar que es puguen moure es queda en una cosa regular. Com sempre, si no estàs en el 40k, evita'l com la plaga.

I ja arribem a les pelis, al final hem vist, per ordre: Trainspotting [1] [Danny Boyle, 1996], El Pico II [Eloy de la Iglesia, 1984], Requiem por un Sueño [Requiem for a Dream [1], Darren Aronofsky [1], 2000] i Miedo y Asco en Las Vegas [Fear and Loathing in Las Vegas, Terry Gilliam, 1998], no tinc ganes de anar dient de que va cadascuna, simplement recomanar vore-les totes, i sí, inclús El Pico II (un dia d'estos me voré la primera), que a pesar de ser un poc massa llarga és de les pel·lícules que hem de reivindicar, igual que Tarantino i Rodriguez reivindiquen el spaghetti i l'explotation dels EUA, nosaltres tenim el Jacoplotation [1], com va dir Mr. Vigalondo (algú te el valor de fer una sessió?). Anyways, que són tot pel·lícules per a vore, unes et diuen que les drogues son caca, altres les veuen de manera més real i altres simplement veuen elefants roses. Una cosa que m'ha cridat l'atenció de totes les pel·lícules ha estat la banda sonora, supose que al tractar temes reals de la seua època utilitzen música contemporània i menys Réquiem (que així i tot té una BSO espectacular) les demés estan plagades de temazos.

Mentre escrivia el post (entre anit i aquest matí) m'he acabat el còmic que tenia a mitges, Se Busca [Wanted, Mark Millar & J.G. Jones [1], 2003], i un altre, però d'aquest parlaré més endavant. Wesley Gibson és un tipo normal que traga tota la merda que pot i més, la seua jefa li fa putades, la seua nòvia es folla a tot el que pot i ell viu una vida de merda fins que La Zorra apareix a la seua vida i li diu que son pare era el major assassí del món i que ha mort, el porta a una base secreta on li expliquen que els superbrivalls (supervillanos en castellà) del món van acabar amb els superherois i ara dominen la terra des de les ombres. Al final ell es convereix en assassí i tots els demés la flipen, però per a mal. La història està bé i és original, cosa que s'agraeix i el dibuix és acceptable a pesar de la mala impressió, que fa que en moltes pàgines la lectura es faça difícil. He llegit també que estan preparant una pel·lícula [1] dirigida per Timur Bekmambetov, del qual no he vist res, però tinc prou males referències, vorem que fa i si és suficient temptador per a que pague per vore-ho...

No vaig a ficar imatges, que ja porte massa temps perdut. Busqueu-vos la vida.

30 Días de Noche vs. 30 Días de Oscuridad

2008-02-27T19:25:00.000+01:00

I comencem amb el títol, per què canviar noche per oscuridad? Pot quedar més sataner, però si la pel·lícula emn anglés es diu igual que el còmic, 30 Días de Noche [30 Days of Night, Steve Niles [1] & Ben Templesmith [1], 2002], quina raó porta als traductors espanyols a posar-li a la pel·lícula 30 Días de Oscuridad [30 Days of Night, David Slade, 2007]? Però deixant de banda el nom, que és el de menys, la pel·lícula és crap, la podrien haver titolat perfectament 2 Horas de Mierda i m'haguera estalviat l'entrada del cine, que no és barata.

El còmic parteix de la base de que uns vampirs van a Barrow, Alaska on en hivern no apareix el sol en 30 dies (en realitat són 65, però al còmic i a la peli es prenen una llicència i diuen 30), allí el que pretenen és atemoritzar tota la població, que incomunicada es transforma en una ravera de corders esperant a ser sacrificats. Però Vicente, un jefazo dels vampirs s'asabenta i va cap allà (acompanyat de la puta nº1 i la puta nº2) a explicar-los clarament que després de mil·lenis de fer creure als humans que eren un malson, caçar a un poble durant 30 dies era una idea brillantíssima, amb un sol supervivent que contara la història estaven tots ben fotuts. Aleshores opten per caçar el que puguen i cremar tot el poble, mentrestant apareix un tipet de Nova Orleans (Haitià, supose) en helicópter que va a fer fotos als vampirs per enviar-li-les a sa mare, el que entroncará amb les següents parts, però que ara no te més interés que el de saber que ho aconsegueix i Vicente li estavella l'helicòpter. Al final Eben, el sheriff i protagonista, s'injecta la sang d'un habitant del poble que s'estava convertint en vampir, prèviament decapitat, i es transforma en vampir per a tindre força i reflexes suficients com per a lluitar amb ells, mata Vicente i es suicida voluntàriament amb l'eixida del sol al costat de la seua dona. Una història original, uns vampirs ben tractats, intel·ligents, amb lluites internes, ben vestits, un dibuix molt agressiu i un color molt ben tractat fan d'aquest còmic una lectura obligada per als amants del terror, i concretament dels vampirs.

No es pot dir el mateix de la pel·lícula, a banda d'uns actors cartonianos, els vampirs es converteixen en animals, comunicant-se per sorolls i critets, i fent el gamba pel poble, que és el que li deia a Artur quan eixiem del cine, si vols que parlen en alguna llengua que no siga anglés és perfectament comprensible, però collons, que parlen en rus, polonés, hongarés o suec si m'apures, algo que sone dur però que siga una llengua real i si te poses tonto en llatí o hebreu, però lo dels sorolls me va matar. A més es carreguen tota la trama de Vicente i la de l'helicòpter, que la segona és comprensible si no volen continuar amb tota la sèrie (i espere que siga el cas), però la primera? Si és de lo milloret del còmic, com arriba i es posa a vacilar-los a tots i a deixar-los xafats. Total, una merda de proporcions titàniques.

Shaun of the Dead & Hulk: Armagedón

2008-02-26T17:17:00.004+01:00

El diumenge veierem Shaun of the Dead [1] [Edgar Wright, 2004] (no pense posar el títol en castellà, que em fa vergonya), una zomedy que ja vaig comentar el dia que férem la sessió de zombies. Supose que em dei haver agradat més que l'altra vegada, perquè aleshores li vaig posar un sis i ara li he posat un set a Filmaffinity, de totes maneres dins el génere, m'agrada més Fido [1] [2] [Andrew Curry, 2007], em sembla que se li pot traure més punta politico-social (sense llevar-li el valor de ser una comèdia de zombies, clar). Shaun és més, com ja vaig dir, una comèdia romàntica adobada amb morts vivents i poc més, té puntets graciosos i es clava amb els estereotips anglesos. Una cosa entretinguda per a passar l'estona.

I vaig llegir també Hulk: Armagedón, un tom composat per sis còmics dels de grapa nordamericans. Els dos primers són el final de Planet Hulk [Greg Pak & Carlo Pagulayan, 2006], que donen pas a World War Hulk, i els altres cuatre son Hulk: Destrucción [Peter David & Jim Muniz, 2005], una sèrie que només comprén eixos quatre números i serveix per a farcir el tom sense encetar l'abans esmentada World War Hulk.

A la primera sèrie, Hulk és enviat a un planeta lluny de la Terra per a que deixe de trencar coses i donar per sac, arriba a un planeta en guerra i el pacifica a base de josconcios, les diferents races que el poblen acaben acceptant-lo com a líder amb tan mala sort que la nau en la que l'havien clavat portava una sorpreseta i rebenta tot el planeta (inclosa la novieta que s'havia tirat allí) al final Hulk torna cap a la Terra amb uns quants amigatxos, i no torna massa content... Ací acaba Planet Hulk, com ja he dit, el pròleg de World War Hulk i el punt fort del volum, ja que la segona part és, si més no, prescindible, només m'ha agradat el treball d'un dels dibuixants, ni la història ni el dibuix dels flashbacks m'han dit res.

Transmetropolitan & The Boys

2008-02-24T11:52:00.005+01:00

Avui monogràfic de Darick Robertson dibuixant sobre guions britànics (un anglés i un norirlandés). Que puc dir de Transmetropolitan [Warren Ellis [1] & Darick Robertson, 1997]? que és gran, molt gran. Estava seguint l'edició de Planeta deAgostini, però Ana em va passar un link d'un pavo que venia la col·lecció completa en anglés per l'ebay a un preu raonable i no em vaig poder resistir. Anava a fer la ressenya, però aquesta de Zona Negativa és molt més interessant que qualsevol cosa que jo poguera escriure, així que llegiu-la i llegiu també els còmics, per favor, i açò va sobre tot per als estudiants de periodisme i comunicació, llegiu Transmetropolitan, feu-li eixe favor a la societat.

Del segon que vaig a parlar és de The Boys [1] [Garth Ennis & Darick Robertson, 2006], a pesar de que el treball de Robertson m'agrada més en Transmet, pot ser siga per la manera de tractar el color, en aquest també està prou bé. The Boys és un grup de superherois que tracten de contrtolar els demés superherois, intenten inculcar-los de la manera més brutal allò de que un gran poder comporta una gran responsabilitat, i realment els fa falta, perquè són tots uns calents, que passen de la humanitat com de la merda, i es passen el rato violant, violant-se entre ells o violant animals i realment no és bó que se't folle un tio que te super força, i menys que et deixe prenayada, imagineu-vos un fetus amb visió calorífica dins la panxa d'una humana normal... doncs eixes coses passen a The Boys, tant és que s'estava publicant a una de les marques de DC i el van suspendre després del número 6 (que és el que tanca aquest primer volum publicat a espanya), per sort els autors van poder comprar els drets i es continua publicant a una altra editoral, esperem que apareguen més coses per ací.

Tin Man

2008-02-22T18:57:00.002+01:00

No dec escarmentar, perquè l'altre dia vaig vore una altra produció de Sci-Fi. Aquesta vegada una minisèrie, Tin Man [1] [Nick Willing, 2007], feia temps que la tenia ahi guardada, i aprofitant que els Sopranos anaven a baix ritme me la vaig vore. Són tres capítols d'hora i mitja i és una adaptació lliure del mag d'oz, una adaptació steampunkitzada [1]. La veritat és que no es per a tirar coets, la traslació de moltes coses és massa evident, sembla que tot OZ (Outer Zone) no és molt més gran que una comarca, alguns actors (no tots) son reguleros i ja posats a steampunkitzar jo haguera optat per eliminar tot l'aspecte màgic i gastar més maquines xungues, però per a ser de Sci-Fi és prou decent. A pesar de tot el que puga dir, va estar nominada per alpremi de Millor Pel·lícula feta per a Televisió del Broadcast Film Critics Association, que no sé quina importància deu tindre, però algo deu valer, no? I a més va ser tot un èxit d'audiència per al canal. Total, que està bé per a passar l'estona, pot ser un poc massa llarg, però es pot vore sense que se't cremen els ulls.

100

2008-02-19T11:59:00.003+01:00

Bueno, aquesta és l'entrada númerto 100 del bloc, i la vaig a dedicar a donar-li la benvinguda a Artur, que si no recorde mal, comença el seu bloc per tercera volta, vorem si aquesta dura més que l'última...

Ja posats anuncie també que el dissabte 1 de maig es celebrarà a ma casa el cicle "Porros Gratis: La Droga al Cinema". Tothom que veja açò està convidat, però avise que les places de sofà son limitades. Encara no s'ha decidit el programa, així que accepte propostes, però no vos feu il·lusions, l'organització és una oligarquia despòtica i al final triarem les pel·lícules que ens isquen dels sants ous, així i tot ho podeu intentar.

No Country for Old Men

2008-02-18T12:29:00.002+01:00

No ho vaig poder escriure ahir perquè estava ocupat partint-li la cara a algú, però el dissabte anàrem a vore No Country for Old Men [1] [2] [Joel & Ethan Coen, 2007], un peliculón, ho mires per on ho mires, aneu a vore-la, tots, ja. Si no aneu, el senyor del pentinat raro anirà a per vosaltres, i creieu-me, no voleu això...

Green Lanter/Flash: Faster Friends & Super Size Me

2008-02-16T19:50:00.001+01:00

Fa uns dies em vaig llegir Green Lantern/Flash: Faster Friends [Ron Marz et al., 1997], no ho havia penjat abans perquè era un regal per a Artur i no era plan de cagar la sorpresa. El còmic no té cap altre atractiu que ser el còmic que apareix en la primera temporada de Lost, perquè la història és insulsa i el dibuix regular, l'únic que estas esperant és la pàgina de l'ós polar (la 36) i després d'eixa, que s'acabe. Resulta que Flash i Green Lantern van capturar un alienigena fa mig segle, que fent gala d'imaginació anomenen Alien X, el tema és que aquest Alien X s'escapa d'on el tenien guardat i els captura per a que el porten a la seua nau, aleshores els nous Flash i Green Lantern han d'anar a rescatar-los. Emocionant, eh? Pues això.

També vaig vore fa poc Super Size Me [1] [Morgan Spurlock, 2004], tots el deveu conéixer ja, és un documental que intenta denunciar la mala informació que es té als EUA en matèria d'alimenatació i de lo caca que és el menjar ràpid (caca, caca!). Per al primer objectiu es fan entrevistes a responsables de menjador d'escoles, nutricionistes i tal. Però el que es queda del documental és la part morbosa, la de Spurlock menjant del MacDonalds tres vegades al dia durant un mes, la veritat és que 'l'experiment' em sembla un poc teatrero i exagerat, clar que si t'alimentes 30 dies exclusivament d'hamburgueses et descomposes, igual que si menges 30 dies a base d'amanides de lletuga, o a base de carn roja o de qualsevol cosa. Però bé, als gringos és el que els agrada, fer les coses a cascoporro. No està mal, de vegades es fa un poc pesadet vore al pavo engolint hamburgueses i la part de l'operació d'estòmec és bastant desagradable, però es veu que allà va tindre molt d'impacte, fins i tot els MacDonalds deixaren de vendre els menús super size.

Big Culo Day

2008-02-15T09:30:00.001+01:00

A través de La Cárcel de Papel m'he enterat d'aquesta peculiar iniciativa cultural promoguda pel Blog de Jotacé, es tracta ni més ni menys que del Big Culo Day, no acabe de captar el propòsit de la convocatòria, però si es tracta d'exalçar un cul jo em presente voluntari. I és que a aquests objectes sense màcula els podem perdonar les seues accions més truculentes, podem superar l'escull de les funcions corporals més escatològiques i admirar la seua bellesa escultural, ja pots ser més de tetazas, com Tim Burton, que un buen culo pa forrar pelotas sempre te va a alegrar el dia.

I sense més vos deixe amb el cul en qüestió, amb tots vostés, Nancy Callahan:

Metal: A Headbanger's Journey

2008-02-14T11:10:00.002+01:00

Anit no tenia ganes de res i me vaig posar Metal: A Headbanger's Journey [1] [2] [Sam Dunn, Scot McFadyen & Jessica Joy Wise, 2005], no recorde la raó per la qual me'l vaig baixar, però el tenia al disc dur i em va semblar una bona opció.

Sam Dunn és un antropòleg, però també és un heavy, així que un bon dia va decidir fer un documental sobre el Metal, el seu objectiu és descobrir perquè des dels seus origens aquestr tipus de música ha estat estereotipat i marginat per la societat, per fer-ho viatja als seus origens, parla amb músics, productors, fans i demés escoria de la societat. La veritat és que he trobat a faltar veus externes al moviment, només hi ha un rector que li van cremar l'església uns sataners noruecs i una sociòloga que li demanen l'opinió sobre una portada de Cannibal Corpse. Però en general està prou bé i ha servit per a reviure'm les ganes d'escoltar Metal.

El Incorregible Hombre Hormiga & Flight of the Conchords & Grimm Love & La Huida de la Eisenstein

2008-02-07T11:02:00.000+01:00

El post d'avui ve carregadet... Siempre a tope! Començaré per un còmic, El Incorregible Hombre Hormiga [The Irredeemable Ant-Man, Robert Kirkman [1] & Phil Hester, 2006], la història d'un treballador de S.H.I.E.L.D. que per mogudes acaba aconseguint un vestit d'home formiga que li permet fer-se menut i tal, i es dedica a entrar a les dutxes de les xiques i a mirar bragues i cotxinades d'eixes que a ningú se li hagueren ocorregut, veritat? No, mentira, que en el fons tots som uns perverts (anava a ser cruel en aquest link però m'he contingut i m'ho haurieu d'agrair) i és el que primer pensem quan escoltem el de fer-se menut. La veritat és que no m'ha atret especialment, a banda d'un dibuix correcte no té molt més, no passa de ser una historieta per a passar l'estona.

Seguint amb els anti-herois toca Flight of the Conchords [1] [James Bobin, Jemaine Clement & Bret McKenzie, 2007], una sitcom que tracta d'un parell de músics neozelandesos que van a Nova York i allí intenten fer carrera musical, encara que només aconsegueixen una fan incondicional, Mel. El seu representant, Murray, treballa en realitat en l'embaixada de Nova Zelanda, i els convoca allí en hores de treball per als band meetings. Quan veig sèries americanes sempre pense, collons, tan difícil és fer un producte audiovusual correcte? I clar, després veig Cuenta Atrás i ho veig claríssim, en un país on li poden donar una sèrie a un cara-cartón calientabragas que en la puta vida ha entés el que significa la paraula actuar, o que les sitcoms duren 45 i 50 minuts, o en els index d'audiència veig que els programes més vistos son... es que no puc ni escriure el nom, vosaltres sabeu del que parle, que me fique malalt només de pensar-ho. Pare que m'encenc...

Estava parlant dels Conchords, me la va recomanar Ernest, i no m'ha decepcionat, també pot ser que tinc una debilitat especial pels musicals i si són absurds més encara. Total, una sèrie molt recomanable, que tot i tindre daltabaixos en conjunt és molt acceptable, encara que després del robo-boogie del primer capitol els demés saben a poc.

Continuant amb el programa 'Fagocitem Sitges' l'altre dia vaig vore Grimm Love [1] [Martin Weisz, 2006], que va guanyar els premis a millor director, millor fotografia i millor actor ex aequo als dos protagonistes [Thomas Kretschman & Thomas Huber]. La pel·lícula tracta sobre una estudiant de psicologia nord-americana [Keri Russell] que va a Alemanya a fer la seua tesi, i no se li ocorre un altre tema que el del caníbal de Rohtenburg, que supose que per temes de copyright li van canviar el nom (cosa que no va evitar la censura i que no es poguera estrenar a Alemanya), supose que coneixereu la història, i si no google, que ja m'estic començant a cansar d'escriure. Al que anava, la pel·ícula està prou bé, entrs dins de la categoria 'molt recomanable', però no espereu una peli de terror, com en la majoria de les crítiques que he llegit per ahi, el realment terrorífic és la història real, no la pel·lícula, que tracta més d'aprofundir en els personatges i les seues motivacions recolzant-se en una sèrie de flashbacks. El pitjor és escoltar a tots els krauts parlant en anglés en un accentàs que no se l'aguanten ni ells.

I per fi arribem a l'últim comentari de la jornada, La Huida de la Eisenstein [Flight of the Eisenstein, James Swallow, 2007], torne a avisar de frikisme màxim, podeu parar ací si no voleu contaminar-vos. El llibre en qüestió és el quart de la sèrie de l'heretgia d'Horus [1], reprén els fets del llibre anterior des del punt de vista de Nathaniel Garro, de la Guàrdia de la Mort, eixe és un dels punts fluixos de la novel·la, que fins a més de la meitat del llibre no passa res nou, és una simple presentació dels personatges, que per altra banda és prou previsible saber a quin bàndol anirà cadascun, però només per vore ben escrit Istvaan ja val la pena llegir-lo, no, és conya, no està mal del tot, definitivament millor que el segon. Aquest no el vaig a recomanar ni a deixar de fer-ho, si estàs llegint la sèrie ja saps el que has de fer.

el Niño Gilipollas ha desaparegut!

2008-02-04T10:17:00.000+01:00

Princess & Monstruoso

2008-02-03T11:14:00.000+01:00

Una altra sessió doble, aquesta vegada dos pel·lícules. Per ordre cronològic començaré per Princess [1] [Anders Morgenthaler, 2006], que forma part del meu programa de visionar, com a mínim, totes les pelis premiades a Sitges, i si em veig amb valor algunes de les recomanades, ara estic al 2006 i Princess va ser premiada amb el Meliés d'Argent a millor pel·lícula europea i més tard la E.F.F.F.F. li va otorgar el Meliés d'Or.

La major part del metratge és d'animació, narra la història d'August, un missioner que deixa la seua feina a per a cuidar de la seua neboda, Mia, la mare de la qual ha mort i era una pornostar anomenada Princess. August es dedicarà a intentar fer desaparéixer tot el material de la seua germana, Christina, i a venjar-se de la gent de la indústria del porno. Per altra banda s'hi intercalen videos domèstics gravats per August quan ell i la seua germana eren joves, està gravada, per exemple, la mort dels seus pares en un accident de cotxe, o la festa on es celebra la gravació de la primera pel·lícula porno de Christina, i on feliciten a August per deixar-los la seua càmera.

És una bona pel·lícula, almenys a mi m'ha agradat, pot ser és un poc moralista en quant a la indústria del porno, ja ens avisa el mateix cartell de la pel·lícula amb un gran FUCK PORNO, així que no és cap sorpresa, en unes declaracions el director diu sobre la pornografía que per a gaudir-la t'has d'abstraure i oblidar-te que el que estas veient són persones o alguna cosa semblant, pot ser té algo de raó, perque tota eixa gent te pares, germans i inclus fills que, com Mia, poden haver tingut una infància gens agradable, perquè no tots son superestrelles que porten amb orgull això de ser pornostars.

La segona pel·lícula és Monstruoso [1] [2] [Cloverfield [1], Matt Reeves, 2008], algú m'hauria d'explicar qui és el retrassat mental amb un cirullo per cervell que ha traduït camp de trèvols per monstruoso i algú altre m'hauria d'explicar la relació entre el camp de trévols i la pel·lícula. La pel·lícula en si és una simple Monster Movie amb la peculiaritat d'estar rodada pels mateixos protagonistes amb una càmera domèstica. Sense arribar al nivell de The Host [1] [Gwoemul, Bong Joon-ho, 2006] (algú m'hauria d'explicar també per què collons els títols anglesos els traduixen al castellà i els orientals a l'anglès...) i sense estar tan emocionat com Ernest, és una bona pel·lícula, m'ha agradat especialment no saber res del bitxo en qüestió, saber just el mateix que els protagonistes, no tindre ni puta idea d'on ve ni perquè ha aparegut a Nova York, ajuda molt a sentir un poc (i només un poc) de simpatia per uns joves americans estúpids i en ocasions molt pegables que t'alegra que vagen caient, i estant en kinepolis un dissabte no pots evitar pensar en el bé que faria un monstre en algunes ocasions...

Llegint coses per Internet he vist que seguint l'estela de Lost, amb la que comparteix productor, la peli està plena de cosetes, easter eggs en diuen, que els espectadors han d'anar trobant i juntant entre ells i buscant en pàgines disperses per a aconseguir construir el relat complet, i saber tot el que no ens conta l'hora escassa de pel·lícula. Per a començar he trobat una wiki similar a la de Lost que pot ajudar, jo ara no hauria de tindre temps per a furgar en les profunditats del ciberespai, però...

Quadrophenia & Ravenor

2008-01-31T15:00:00.000+01:00

Avui hi ha partida doble, una pel·lícula i un llibre. Començaré per la pel·lícula que és apta per a tots els públics, així els menys freaks poden parar a temps. El film en qüestió és Quadrophenia [1] [Franc Roddam, 1979], tracta sobre el moviment mod a l'anglaterra de mitjans 60', dels enfrontaments amb els rockers, del que feien per a divertir-se i de la música que escoltaven. Tot i no ser una pel·lícula brillant, jo recomanaria vore-la, a més es pot visualitzar com un documental que mostra el que passava a aquella època, i si açò no convenç la banda sonora, de The Who, és molt bona.

Ara passaré a emplear vocabulari ininteligible per a la majoria dels mortals, així que si 40k ja et sona a xinés pots deixar de llegir i no t'ho retrauré, perquè anit vaig acabar de llegir Ravenor [Dan Abnett [1], 2005] un spin-off de la trilogia Eisenhorn. Aquest llibre és el primer de tres, i es nota perque et deixa en la merda en la boca, es passen tot el llibre desvetllant la trama dels flejos, estirant del fil per a descobrir un complot i tot just quan ho fan, plas! s'acaba el llibre, amb raó el segon de la trilogia, Ravenor Returned [Dan Abnett, 2005] és del mateix any, probablement estiguen escrits del tiró, però siga massa llarg com per a publicar-ho en un sol volum (o els editors vullguen traure més pasta amb dos toms, que no seria la primera vegada), però açò poc importa, perquè no està traduït (i per suposat tampoc el tercer) i no té pinta de que ho vagen a fer en un futur pròxim i és una llàstima, perquè és un dels pocs llibres de 40k que m'he pogut acabar.

Cannibal! The musical

2008-01-26T13:04:00.000+01:00

Quan dic la paraula TROMA [1] [2] espere que el meu interlocutor ja sàpiga del que estic parlant, almenys si el considere freak, però ahir Artur em va decepcionar. Li vaig donar a triar entre tres pel·lícules: Grimm Love [Martin Weisz, 2006], Princess [Anders Morgenthaler, 2006] i Cannibal! The musical [1] [2] [3] [Trey Parker, 1996], avisant-li que aquesta última era més que crap, que era de la TROMA i així i tot la va elegir, el vaig tornar a avisar: va a ser més que mala, pitjor que la pitjor pel·lícula que hages vist en la puta vida, però a pesar de les meues advertències no va canviar d'opinió i va patir les conseqüències... TROMA.

L'argument, que poc importa, es basa en la història real d'Alfred Packer que vas ser jutjat i trobat culpable de canibalisme. La pel·lícula és... realment no sé com definir-la crec que el millor és que vos creeu la imatge mental dels indis-japonesos interpretats per estudiants d'intercanvi, que no ho havia dit però a més de ser de la TROMA (no em cansaré de repetir-ho), quan Trey Parker va fer aquesta pel·lícula encara estava a la universitat. Crec que amb aquestes dades vos podeu fer una idea de la qualitat del film, jo la veritat és que no trobe paraules.

De totes maneres me vaig poder partir el ojete tot el que vaig voler i més, a continuació vos deixe amb el clímax de la pel·lícula, el número que em va produir dolor de mandíbula i em va fer plorar de veres, la pena és que no l'he trobat amb subtítols, però ací podeu trobar la lletra en anglés. Agafeu-vos que venen corves:

Ciudadano Kane

2008-01-24T20:03:00.000+01:00

Doncs ahir vaig vore per fi el clàssic d'Orson Welles, Ciudadano Kane [Citizen Kane, 1941]. El film comença amb la mort de Charles Foster Kane [Orson Welles] i veiem com pronuncia el que serà l'última paraula de la seua vida: Rosebud. Tot seguit sembla que comença un documental sobre la vida de Kane i quan acaba ens adonem que l'estaven passant en una sala privada on un grup de periodistes discuteixen sobre el sentit de Rosebud (la qual cosa seria impossible fora del cinema, ja que nosaltres com espectadors omniscients som els únics que la coneguem, però deixem de banda els trucs de guió), la cosa es que es posen a discutir sobre el que significa Rosebud i envien un reporter (al que mai veiem de cara) a que ho esbrine, així que durant tota la pel·lícula va visitant a la gent que ha estat més propera a Kane i els fa entrevistes. Finalment només nosaltres ens assabentem que Rosebud és el trineu de Kane, amb el que jugava el dia que sos pares l'entregaren a un banquer per a que l'educara.

La grandesa de la pel·lícula no és tant la pel·lícula en si com tots els recursos tècnics innovadors que utilitza, la profunditat de pla, els flashbacks i els continus contra picats que mostren els sostres dels decorats. Crec que no soc ningú per a valorar una pel·lícula que gairebé tota la crítica nomena com la millor de la història del cinema, però així i tot em va agradar, pot ser menys del que esperava, però eixe es el problema de les expectatives.

Per cert, aquest matí m'he topat amb un concepte que m'ha fet por, ja que mostra la veritat del que li està passant a la meua habitació, s'està convertint en un The Pila.

Mona Lisa Acelerada

2008-01-19T13:42:00.000+01:00

No ho puc evitar, tinc debilitat per tot allò que siga catalogat com ciberpunk [1]. Dit açò, ja feia temps que tenia pendent acabar l'anomenada trilogia del Sprawl, que comença amb Neuromante [Neuromancer, William Gibson [1], 1984], continua amb Conde Cero [Count Zero, William Gibson, 1986] i acaba amb Mona Lisa Acelerada [Mona Lisa Overdrive, William Gibson, 1988], que és el que m'acabe de llegir. En els primers dos llibres es relata com apareixen les IA i com es converteixen en deitats neo-vudús i en el tercer, parla de la interacció de les IA amb els humans i de com aquestes consciències de la matriu contacten amb una altra que es troba a centaure. Les dos primeres novel·les eren més o menys independents, i aquest tercer és un poc la fusió de les dos històries.

Personalment em va agradar més Neuromante (a pesar d'una traducció regulera, a vore quan em faig l'ànim i comence a llegir en anglés), però menys Conde Cero. Així i tot és una molt bona trilogia, però que no és recomanable per a tothom, la prosa de Gibson pot fer-se farragosa i pesada per moments però en la meua opinió val la pena i probablement d'ací poc començaré la trilogia del pont, quan acabe amb la llista d'espera...

American Psycho

2008-01-18T08:20:00.000+01:00

He de deixar de vore pelis, que després me toca escriure i no pot ser, que tinc exàmens. Bueno, el cas és que anit vaig vore American Psycho [1] [Mary Harron, 2000] adaptació de la novel·la del mateix nom, escrita per Bret Easton Ellis [1991].

Patrick Bateman [Christian Bale] és un un yuppie de Manhattan que porta una vida secreta de mort i destrucció, mata un company d'empresa i fa vore que se n'ha anat a Londres per a que la família tarde més en sospitar, es munta trios amb prostitutes i les acaba mutilant i/o matant, mata vagabunds, animals... Al final sembla que perd el control i comença a matar la gent del carrer a cascoporro fins que es refugia a la seua oficina, al dia següent la vida continua com si res haguera passat. No és una mala pel·lícula, Artur i Begonya m'han dit que el llibre es prou millor (frase de 0'60), els dos me l'havien de deixar però son uns ganyans -aprofite per a recordar-li a Begonya que encara té el meu El Color de la Magia [The Colour of Magic, Terry Pratchet, 1983]-. Com deia, no és una mala pel·lícula, però al meu parer el personatge de Bateman té algunes contradiccions i sembla que el final siga un poc apressat. Per exemple, quan veiem l'escena de la dutxa podem arribar a pensar que Bateman és molt metòdic, molt fred, però quan assassina es deixa portar pels seus sentiments, ho fa molt a la babalà. A banda d'això hi han escenes molt bones, la de la dutxa que he dit abans, per exemple, o la de les targetes de visita o quan mata a Paul Allen [Jared Leto]. Vos deixe amb aqestes escenes, que ho passeu bé.

En la peli no el vaig reconèixer, però Leto és el protagonista de Réquiem por un Sueño [Requiem for a Dream, Darren Aronofsky, 2000], el que ha fet que me'n recorde d'ella i d'algunes altres 'drug movies'. Que vos pareix si després d'exàmens fem una sessió de porros gratis?

Faster, Pussycat! Kill! Kill!

2008-01-17T16:17:00.000+01:00

Ladys and gentelmen, welcome to violence! Així comença Faster, Pussycat! Kill! Kill! [1] [Russ Meyer, 1965], i en resum és això, una pel·lícula de cotxes, violència i mujeres pechugonas. Varla [Tura Satana [1]] i les seues dos sequaces [Haji [1] i Lori Williams] son tres go-gos que estan fent curses al desert, quan arriba una parelleta de high-schoolers, el tipo a correr amb el cotxe i la seua novia [Susan Bernard [1]] a cronometrar-lo, però els ix el tir per la culata, les go-gos el repten a una carrera i ell acaba mort i la xicona amordaçada al cotxe de Varla. En això que mentre estan repostant s'enteren d'un rumor segons el qual un vell de la zona estaria forrat de pasta, amagada en algun lloc de la seua propietat, aixi que sense pensar-s'ho es planten en sa casa per intentar trobar la pastaca. Al final acaben tots morts, menys la jovenela i un dels fills del vell, encara que açò últim no ho podria assegurar, que cap al final vaig estar entrant en periodes de somnolència intermitentment, no és perque m'avorrira la peli, és que ja era la una i estava reventat. A vore si en un ratet me veig el final en condicions, perque realment vaig patir, el volia vore però se'm tancaven els ulls.

En resum, una cinta entretinguda però que no passa d'això, perque ara ja no escandalitza (que supose que és el que faria en aquella època), i recomanable de vore, almenys una vegada per a conèixer-la, i més sabent que era la pel·lícula preferida de John Waters (Pink Flamingos [1972]). Definitivament intentaré vore la serie de Vixen! [Russ Meyer, 1968].

Terminator 3

2008-01-14T13:45:00.000+01:00

Artur i les seues putes preguntes, l'altre dia em vaig alegrar de re-llegir Lobezno: Origen, però haver-me fet vore el bodrio de Terminator 3: La rebelión de las máquinas [Terminator 3: Rise of the Machines, Jonathan Mostow, 2003] és imperdonable, el xuaxe és un paquet que no te ni puta gràcia, persecucions interminables, un final predecible i el John Connor [Nick Stahl] acceptant el paper de superheroi de les llibertats americanes. Total, que la vaig acabar de vore per la pregunta dels collons, que si no no passe de la persecució de la grua. Mi nota: Puta Mierda. Mira si és que no fique ni foto. Fuck off!

Android Apocalypse

2008-01-12T10:54:00.000+01:00

Mala és dir poc, però quan et poses a vore una TVmovie ja saps al que t'arrisques, i si damunt l'ha produïda Sci-Fi Channel ja no dic res. Estic parlant de La Revolución de los Androides [Android Apoclaypse, Paul Ziller, 2006], encara que en els subtítols que em vaig baixar posava Viaje al Fin del Mundo o una merda pareguda. Si vos dic la veritat ara mateix no recorde la raó per la que me la vaig baixar i no podría justificar no haver-la esborrat encara del disc dur, supose que es quedarà ahi fins a que em falte espai per a alguna altra pel·lícula de merda. La cosa va d'un futur post-apocaliptic on (que nosaltres sapiem) només sobreviuen els habitants de Phoenix ajudats per androides que cada cop controlen més la societat, des de fer els treballs durs fins a ser policies, doncs Jute [Scott Bairstow] 'assassina' un androide i és enviat a una presó junt amb DeeCee [Joseph Lawrence] un androide d'última generació que sembla que comença a tenir sentiments 'humans', al final descobreixen un complot per a acabar amb la raça humana, explota la presó i l'androide, el xic i la seua dona se salven.

És un despropòsit darrere l'altre, anacronismes com tindre androides iguals en aspecte a les persones i que no destaquen sobre ells en res, que a més hagen desenvolupat maquines que volen (infectades amb un virus i que ara són salvatges) i que vagen en tot terrenys per ahi (de gasolina, clar) o que utilitzen armes del segle passat... El que més em va agradar va ser la seqüencia de la lobotomia: estan en la presó, val? la dona del prota, Rachel [Amy Matyso], està lligada a una llitera amb un cinturó com els del cotxe i l'estan vigilant dos androides, però de repent se'ls necessita a un altre lloc i se piren, sense més, la tipeta es despassa el cinturó i se pira a donar voltes per la presó Hi-Tech sense que ningú la busque ni la tire en falta ni res, total que donant voltes arriba a un lloc on anaven a lobotomitzar a Jute i clar, intenta parar-los (recordem, androides d'última generació) i evidentment falla, i que fa el líder dels androides? doncs para la intervenció sense raó aparent.

Amics, fugiu d'aquesta pel·lícula, si és que se la pot qualificar de pel·lícula.

28 Días Después: Secuelas & Lobezno: Origen

2008-01-11T09:48:00.000+01:00

La cosa va de còmics avui. Anit em vaig llegir un recopilatòri d'històries que ocorren abans, mentre i després de la peli 28 Días Después [28 Days Later, Danny Boyle, 2002] que fent gala d'originalitat han titulat 28 Días Después: Secuelas [28 Days Later: The Aftrermath, Steve Niles [1] & Dennis Calero [1], Diego Olmos, Nat Jones], hi han 4 històries diferents que expliquen l'origen del virus Rage (no sé com l'hauran traduït, possiblement Rábia) i la història d'uns supervivents que són portats a un camp de refugiats controlat per militars. La veritat és que m'esperava més del guió de Niles l'únic capítol que em va atraure va ser el tercer, Exterminio [Decimation], tant per la història que conta com pel dibuix de Nat Jones, tracta de com una persona normal, Hugh Baker, embogeix en perdre la seua família i en la solitud es dedica a caçar infectats amb equipament militar robat, però és troba amb un altre caçador, i en lloc de cooperar es dediquen a caçar-se mútuament. De les demés històries és que ni m'abellix parlar.

I en segon lloc aquest matí amb l'excusa de contestar la pregunta d'Artur (sí, podria haver anat dirèctament a la wikipedia, pero yo no soy de esas) m'he rellegit Lobezno: Origen [Origin, Paul Jenkins & Andy Kubert & Richard Isanove, 2001/02], és una sèrie de 6 còmics que conta el vertader origen de Lobezno, situat a finals del segle XIX. La veritat és que no té ni una mala història ni un mal dibuix i el resultat és una cosa prou decent que dona algunes sorpreses. M'ha agradat tornar-lo a llegir i m'ha picat el cuquet d'aquest carismàtic mutant, així que m'he posat a buscar la sèrie on Lobezno va al Japó crec que es diu Lobezno: Honor i és de Frank Miller, però no estic segur, algú (Artur) em pot dir si vaig ben encaminat? Hi ha algún lloc on apareguen els còmics de Lobezno en ordre cronològic del personatge?

Mare meua la marxeta que porte, no se si me posaré a estudiar algun dia o me passaré tot el temps escrivint favaes ací... A vore si aquest matí em dona per a fer algo de profit.

Desafío en la Ciudad Muerta

2008-01-10T11:08:00.000+01:00

A qui no li agraden les pelis de vaquers que alce la mà, que se les haurà de vore amb el meu revòlver. Com haureu suposat anit vaig vore un western, Desafío en la Ciudad Muerta [The Law and Jake Wade [1], John Sturges [1], 1958], el tal Jake [Robert Taylor] ex-atracador de bancs i reconvertit en marshal (una espècie de sheriff) ajuda a escapar de la forca a un antic company, Clint Hollister [Richard Wildmark], del qual es va separar un poc bruscament i amb uns bitllets de més, el cas és que Hollister i la seua banda no creuen que eixa acció els deixe en paus així que agafen a Wade i la seua promesa [Patricia Owens] i se'n van a buscar eixos bitllets. El resultat és una travessia pel desert de California, un poble abandonat, un enfrontament amb els indis, un duel a mort... Si no fóra perque alguns diàlegs estan un poc forçats per intentar explicar el passat de Wade estariem davant d'una molt bona pel·lícula, així és sols un bon western, però no es pot tindre tot, no? (excepte amb Sin Perdón [Unforgiven, Clint Eastwood, 1992] que es té tot, i més)

* He afegit un link a l'entrada anterior.

Paz Interminable & Tom Strong

2008-01-07T14:34:00.000+01:00

Com vaig dir ahir vaig a parlar del que he llegit últimament, el primer serà Paz Interminable [Forever Peace, Joe Haldeman, 1997], no acaba de ser una sequela de La Guerra Interminable [The Forever War, Joe Haldeman, 1975] però segueix tractant el tema de l'absurd de la guerra, i es sol encuadrar dins del que s'anomena la sèrie de la guerra interminable, de la que l'última part, Forever Free [Joe Haldeman, 1999], encara no ha estat traduïda i sí que és realment una sequela de la primera, a més d'aquestes tres novel·les també s'hi inclouen un parell de còmics i crec que algunes novel·les curtes.

Però prou de rotllos i anem per feina, La Guerra Interminable, d'ací a uns cincuanta anys s'inventa una interfície humà/màquina que permet connectar-se directament a les máquines i entre les persones, i com no, com tota nova tecnologia s'utilitza per a la guerra, la causa de la qual és la possessió per part de les societats occidentals de les nanoforges, uns trastets que amb les matèries primes poden fer el que siga. Bé, el tema és que l'exèrcit dels estats units està format per una espècie de comandos robòtics anomenats soldadets que fent ús de la tecnologia de connexió es poden control·lar de manera remota.

En eixe escenari es fan dos descobriments, el primer és que l'anomenat projecte Júpiter, l'accelerador de partícules més gran construït mai, pot esdevindre un nou "Big Bang" i destruir l'univers i l'altre és que quan dos o més persones passen connectades més de dos setmanes s'"humanitzen" i són incapaces de fer mal als demés, el protagonista, Julian Class, un soldat reclutat a la força, es vorà enmig de les dos trames. Per al meu gust no està a l'altura de La Guerra Interminable, però així i tot no està mal, encara que a algunes parts se'm va fer un poc cansina, però de totes maneres està bé llegir ciència ficció antimilitarista, encara que no se si m'acaba d'agradar la idea de la "humanització" massiva.

I el segon i últim será Tom Strong 3 [Tom Strong #15-#19, Alan Moore [1] & Chris Sprouse, 2002/03], no soc el més entés per a dir-ho però el que a mi em sembla és que Tom Strong és fruit de la nostàlgia d'Alan Moore pels antics serials d'aventures de l'època del pulp [1], el senyor Moore agafa el que més li agrada dels protagonistes de diferents còmics des de Tarzan fins a Reed Richards [1] [2] passant per Superman [1], ho mescla tot li posa una història d'invasions de formigues espacials o cowboys de tres ulls o el que se li ocòrrega en eixe moment i ala, ja tenim un altre número de Tom Strong, i sota l'editorial America's Best Comics, no és pretenciós ni res l'amic... De totes maneres estem davant d'un còmic que en la meua opinió no pretén més que entretindre-n's i fer-nos passar l'estona i ho aconsegueix, encara que amb Sir Moore mai es sap, que fuma unes coses molt rares.

I fins ací hem arribat, no espereu que actualitze tant com aquests dies que és el nervi del moment i hauré de llegir/vore coses per a poder escriure sobre elles.

Nigromància

2008-01-06T18:26:00.000+01:00

Quan ho vaig fer ahir no vaig pensar en la ironia de resuscitar el bloc amb un post sobre el meu percentatge de possibilitats de sobreviure a una apocalipsi zombie, la veritat que si tinc un 44% de possibilitats de continuar escrivint més o menys a sovint ja em va bé.

Però al que anava, el que volia fer (intentar) era tornar al origens del bloc, que per als que no ho recorden era comentar i deixar constància del meu consum cultural (in-cultural, diria Pere, però ja se sap que els pares no tenen ni puta idea de res), és a dir llibres, còmics, sèries i pelis, i si vos descuideu algún disc, cançó o grup que descobrisca durant el temps que em dure la tonteria.

No se si torne com a bon propòsit de l'any o perque venen exàmens i hauré de fer algo mentre els demés estudieu... MUAHAHAHAHAHAHAHAHA! ejem, perdó. En la propera entrada probablement parle de Paz interminable de Joe Haldeman o de Tom Strong d'Alan Moore i Chris Sprouse, o dels dos.

Apocalipsi Zombie

2008-01-05T12:21:00.000+01:00

44%

Find Ultrasound schools

A vore si aquesta tornada és definitiva.

Science Fiction quadruple feature

2007-09-09T11:39:00.000+02:00

Feia mil que no actualitzava... la gossera de l'estiu és mortal. Però ací estic de nou, i a més pensant maldats, és una cosa que ja li vaig comentar a Artur de fer i crec que ja va sent hora, que en tot l'estiu no hem fet una sessió non-stop de pelis. Ara bé, el que vull fer és una sessió de les pelis que creguem que son les millors de tota la història de la ciència ficció així que la idea és que cadascú que vullga presente una candidatura de 5 pelis i les 4 o 5 més presents a les candidatures seran les que vorem. La única condició (a banda de que siguen ciència ficció, clar) és que siguen localitzables fàcilment, que l'última volta les vam passar putes amb Shaun of the Dead.

Així que ahi va la meua candidatura:

- Blade Runner, perquè m'encanta i perquè enguany fa 25 anys de la seua estrena.

- Serenity, anava a proposar alguna Star Wars (primera trilogia of course), per allò de l'aniversari i tal, però com que estan tan vistes propose una altra space opera més recent.

- Children of men, perquè d'un llibre que em va semblar mediocre Alfonso Cuarón ha sabut traure una bona adaptació.

- Brazil, perquè és Terry Gilliam i és delirant.

- Plan 9 from outer space, sèrie Z, que más se puede pedir.

(ojito que no he proposat cap pel·lícula crema cervells -Tetsuo, Casshern...- per tal de fer la sessió per a tots els públics)

Doncs això és tot, falta també triar un dia, lo bo seria el cap de setmana que ve o l'altre, abans de començar les classes i abans de que s'acabe l'estiu.

Exili

2007-05-28T09:06:00.000+02:00

Bueno, els resultats estan a la vista de tots, després del d'anit només em queda declarar l'exili. Des d'ací vaig a fundar la República Dispersa Independent Valenciana (açò últim estic dubtant en llevar-ho, vista la intel·ligència col·lectiva dels valencians) amb primer territori i capital provisional al Cantó Confederat Familiar Pla i Boix amb coordenades físiques aproximades 39°40'42.55"N, 0°16'20.21"O, situat en el pla polític al número 14 del carrer de la Rosa a Sagunt, 46500 (València).

Em declare president fundador no electe fins que es celebren unes eleccions democràtiques (i assenyades) i s'elegisquen unes corts constituents.

La condició de dispersa implica que el territori de la RDIV no està unificat, per la qual cosa és possible declarar cantons, prefectures, municipis, pedanies, comarques o inclús parròquies arreu del món amb un grau d'adhesió lliure a la RDIV.

La considere indepedent perquè no depén políticament dels governs (estatals, autonòmics o locals) dels territoris que l'envolten, encara que està permesa la lliure circulació de persones, animals o coses.

Es despedeix de vosaltres Esteve Boix i Pla, president fundador no electe de la República Dispersa Independent Valenciana i governant del Cantó Confederat Familiar Pla i Boix.

F de Freak

2007-05-25T11:17:00.000+02:00

Sóc freak? La veritat és que m'ho han dit vàries voltes, fins i tot ma mare, que ja es dir. Ja vaig escriure sobre açò fa exactament un any o siga que intentaré no repetir-me. Com ja sabreu molts de vosaltres tal dia com avui de fa 30 anys es va estrenar Star Wars (després anomenada episodi IV: Una nova esperança) als Estats Units d'Amèrica, i l'any passat algú va decidir que avui es celebrara el Dia de l'Orgull Friki, la pregunta és: ¿què és ser friki?

Segons la definició estàndard el friki és aquell que té costums estranyes per a la majoria dels mortals i s'obsessiona amb elles. Potser un poc d'això si que tinc, però sobre tot, crec que per a ser friki t'ho han d'haver dit els teus amics i familia.No te gràcia, per exemple, jugar a warhammer si tots els teus amics ho fan, això et converteix en 'normal' en el teu entorn, ja no tens el punt estrany, ja no eres un freak.

Aquest any, per a celebrar el dia de l'orgull friki vaig a publicar la meua Freakoteca (té l'aspecte per defecte, a vore si este estiu li done una altra pinta...), per ara només té la biblioteca i la devedeteca, la comicteca la introduiré després dels exàmens. Així, tothom podrà vore als morosos o demanar-me coses, que la cultura està per a compartir, no?

Pues això...

FELIÇ DIA DE L'ORGULL FRIKI

Els de dretes són menys...

2007-05-24T11:29:00.000+02:00

Però voten tots!

Ni un sol abstencionista d'esquerres, per la salut del país.

Després de la consigna, uns minuts musicals:

The internet is for porn (i 2)

2007-05-07T10:57:00.000+02:00

Fa temps vos vaig ensenyar un clip on personatges del world of warcraft cantaven allò de grab your dick and double-click, doncs avui vos porte l'original. Es veu que és un musical de broadway que parodia als telenyecos. I ja, sense més preàmbuls:

Deus Ex Machina

2007-05-01T12:21:00.000+02:00

La setmana passada, com la majoria sabeu, es va celebrar a Sagunt la 10ª Mostra de Curtmetratges. El que alguns no sabreu és que vaig presentar un curt.

La cosa va ser un poc accidentada, el curt en qüestió era una pràctica que fèrem per a classe i quan li la vaig ensenyar a Albert es va emocionar, i clar, com que té un peu mig ficat en l'organització me'l va colar.

Total, que estava dins, que anaven a projectar una cosa meua en una pantalla immensa, això ja soles es per a flipar, el dissabte passat, quan el ficaren me volia amagar baix de les butaques de la vergonya que em donava, tota la gent ahi mirant-lo i a més amb un so prou roïn, tot hi ha que dir-ho, però bueno, en aquell moment lo important era que ho estaven projectant. Eixa mateixa nit Rosa, la germana d'Albert, em va semi-obligar a anar a l'entrega de premis, que era el diumenge, però després de vore la qualitat de molts dels curts que es presentaven a la secció el que menys em podia imaginar era que m'anaven a donar algun premi, una menció d'honor potser, per la innovació, o per intentar plasmar una idea prou abstracta en un minut escàs, jo que sé, algo d'això. Doncs resulta que no.

En l'entrega de premis, quan arriben a la secció Amateur el primer que diu el jurat és que el primer premi es declara desert, i ja és quan em comence a posar pelusa, però després va i solta el pavo qua han decidit donar tres segons premis, i ahi es quan va i diuen que els han donat a Chino de Rogelio Sastre Rosa, a Mosca de Juan Manuel Arata i a Deus Ex Machina d'Esteve Boix i Pla, presente! Me va pujar un regomello per dins que un poc més i bote de la cadira, a més va vindre un membre del jurat a donar-me el cub, ahi amb tot el món mirant-me... Si haguera pogut escapava a córrer.

I ja només em queda donar les gràcies, primer a Albert, per recolzar-me i sobretot per colar-lo. A Rosa, també per ser la segona en la cadena d'endolls i filtrar-lo. Als Amics del Cinema per seleccionar-lo d'entre tants que es van presentar. Al jurat, evidentment, per donar-me el premi. I finalment a dos AMICS, Artur i Juanma, ja deuen saber per què ;-).

I ara uns minuts musicals, no he trobat Chino, però Mosca sí, així que vos deixe amb Deus Ex Machina i Mosca, bon profit.

(Si sou tan amables, per a Deus Ex Machina poseu els baixos dels altaveus a tope, gràcies)

2007-04-25T17:41:00.000+02:00

300

Black Dolphin

2007-04-20T19:42:00.000+02:00

hasta el fin!

No es dieun aixina però podria ser perfectament...

Portal de cinema

2007-04-15T18:55:00.000+02:00

Per cert, algú em pot recomanar algun portal, bloc o una simple basede dades de cinema on diguen les estrenes (en cine i en dvd) o les pelis que s'han editat? i si diu ja on trobar-les seria la bomba.

Per a quan un Amazon.es?

Zombie's Party III

2007-04-15T13:53:00.000+02:00

Hem sobreviscut, i no ha estat fàcil, que el menjar xinés mata, i menteix qui diga el contrari. Bé, aniré per ordre de visionat.

AVÍS DE SPOILERS.
Pot ser que diga coses importants de les pel·lícules que vaig a comentar, si no ho vols saber, no passes d'ací.

La jornada va començar amb la decisió de vore les pelis en ordre cronològic, es a dir, com les havia posades en una de les entrades anteriors (no recorde quina i no tinc ganes de mirar-ho), però les inclemències del temps ho van impedir, després vorem perque, ja que ara es el moment de parlar de...

The Night of the Living Dead
George A. Romero, 1968

Supose que en el seu temps la gent es cagaria damunt, ma mare ho feu, però la veritat es que dona prou risa, sobre tot el final. L'argument és molt simple, com el de totes, els morts recents s'alcen de les seues tombes i un grup de gent es queda tancat a una casa. Al final només el negre sobreviu per a que un grup de cowboys amb escopetes el maten, no se si per ser nigga o perque el confonen amb un zombi. La veritat és que m'ho vaig passar prou bé veient-la. Considerant l'any en que está feta mi nota: 7.

Braindead
Peter Jackson, 1992

Igual algú em crucificxa pel que vaig a dir, però esta "pel·lícula" és puta mierda. Un mono-rata del culo del mundo mossega a una viejuna i la transforma en zombi, a partir d'ahi les fastigositats van in crescendo. Per mes inri no la vam poder acabar de vore, es el que tenen les còpies baixades en divx chabacano, que a la que te descuides fallen. Personalment l'únic que salvaria de la cinta és al pare lee, un rector que immobilitza a una panda de gamberros a base de claus de karate. Mi nota: puta mierda, com he dit abans.

Ara hauriem d'haver vist 28 Days Later, però haviem d'esperar a Ferran i Blanca que la volien vore, així que vam saltar a...

Shaun of the Dead
Edgar Wright, 2004

Es tracta d'una comèdia romàntica, amb zombis, clar. Típic, xica deixa a xic i ell l'intenta recuperar, amb una plaga de morts vivents pel mig. La veritat és que és molt divertida, te unes quantes escenes que te parteixes l'ojete. Mi nota: 6.

28 Days Later
Danny Boyle, 2002

Pot ser la pel·lícula més seriosa de les que veierem, parteix (més o menys) de la mateixa base que braindead, uns putos ecologistes alliberen unes mones infestades d'un virus que transforma la gent en descerebrats menjadors de cervells. A partir d'ahi se forma un grup de supervivents que intenten això, sobreviure. Al final ho aconsegueixen amb alguna que altra baixa. La veritat és que la recordava prou pitjor, així que li posaré de nota un 7.

He estat mirant de que anirá la seqüela que s'estrenarà d'ací res i l'argument és bastant pobre, els yankis comencen a repoblar Londres, se'ls infiltra un contagiat i torna-li la trompa al xic. S'han calfat el cap més bé poc...

I fins ací la crònica del dissabte. Un altre dia més.

Zombie's Party II-bis

2007-04-14T10:52:00.000+02:00

Al final al Chaplin tenien la peli, però clar, per a treure una peli hi ha que ser soci i te demanen un puto certificat d'empadronament... mare meua... que se creuen? el gran germà? si volen me faig una anàlisi de sang o algo per vore si tinc alguna malaltia terminal... sort que Arnau i Mari eren socis.

Total, que ja tenim totes les pelis, ara a engolir-les!

Zombie's Party II

2007-04-14T10:22:00.000+02:00

Son les 10:30 i ja comencem a problemes, Shaun of the dead no apareix per cap lloc, està Artur fent una ronda pels videoclubs a vore si apareix, de moment m'he posat a descarregar el dvd, si no la veiem avui la voré d'ací un parell de setmanes.

Ja sé que a ningú li importa que vaja radiant el que passa però em dona igual, así soy yo, que per això tinc el bloc.

Seguiremos informando.

Zombie's Party

2007-04-13T11:39:00.000+02:00

És una molt mala traducció del títol de la pel·lícula Shaun of the Dead (Shaun dels morts, una referència a Dawn of the Dead, la segona pel·lícula de la sèrie dels morts vivents de Geroge A. Romero), després d'aquest parèntesi tan llarg no deveu recordar de que estava parlant, així que recapitule, deia que el títol del post és la mala traducció que es va fer del títol de la pel·lícula Shaun of the Dead (i fins ací no he dit res nou), però que em ve de perles per a explicar el que tenim muntat per a demà a ma casa, una sessió non-stop de pel·lícules de zombies, l'entrada es gratis si presentes el carnet FREAK i portes un pot de col·liri. La sessió estará composta per:

The night of the living dead de Geroge A. Romero

Braindead de Peter Jackson

28 days later de Danny Boyle

Shaun of the dead d'Edgar Wright

L'organització es reserva el dret de modificar l'ordre de projecció dels films.

(Ja contaré demà o el diumenge que tal va estar)

Hobbies

2007-04-08T18:47:00.000+02:00

Hay una línea realmente fina entre «hobby» y «enfermedad mental».

Via Microsiervos.

Bona notícia

2007-04-02T11:47:00.000+02:00

Via lhc.es he arribat a aquest reportatge d'El País on diuen que La Hora Chanante (chanante!) torna... a La 2! Esperem que la posen a una hora decent (decent!). I ja que renoven, que li lleven l'espai al ganyan (anteriorment conegut com el paleto) i li'l tornen a donar al payaso (payaso!). Per animar la vetllada vos deixe amb un vídeo:

(Si, he posat a posta la comic sans, per a que fota més)

Notícies curioses

2007-03-08T10:50:00.000+01:00

Un robot no pot fer mal a un ésser humà o, per inacció, permetre que un ésser humà prengui mal.
Un robot ha d'obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei.
Un robot ha de protegir la seva pròpia existència en la mesura que aquesta protecció no entri en conflicte amb la primera o la segona llei.

Sembla que lo de les tres lleis de la robòtica ja no es tanta ciència ficció com semblava quan el professor les va inventar, els coreans estan treballant en un codi ètic per a previndre els abusos dels humans als robots i a l'inrevés, ací teniu la notícia.

"In god we trust"

Sembla ser que a la casa de la moneda dels USA tenen un ateu infiltrat, han fet una remesa de monedes d'un dollar sense el famós lema, aquestes monedes ja estan rondant per l'ebay, arribant als 530 eurazos la peça, ahi es na... Ací teniu la notícia.

I això és tot, que m'he de posar a curral i estic ací fent pavades, pròximament escriuré l'anunciat post sobre traduccions.

Fallers

2007-03-03T12:55:00.000+01:00

Doncs sí, Arnau, sembla ser que el polen de pi provoca una estranya reacció en les glàndules suprarrenals que fa que els que posseixen el gen mig-ouet segreguen les hormones anomenades petaendorfines, que fan que un mig-ouet normal es transforme en un faller i que depenent de la influència social de cada subjecte provoquen diferents símptomes, a saber:

N1: o nivell mitjà/baix, són persones com tu i com jo, afecta més ràpidament i amb més contundència a aquells que es troben entre els 7 i els 27 anys, els primers símptomes són l'adoració a estàtues i una necessitat compulsiva de cremar i fer explotar coses. El segon, només a partir dels 15/16 anys (encara que cada vegada s'adquierix més prompte), és la necessitat d'ingerir alcohol, hi han estudis que arriben a la conclusió que aquest comportament es deu a que l'alcohol és un inhibidor de les petaendorfines, per aquesta raó arriba un moment en que la majoria dels mig-ouets paren de segregar-les i es tornen a convertir en persones normals. Hi ha també un comportament únic en el sexe femení, que es manifesta en la transformació del seu cabell, els ixen ensaimades a la zona temporal i hi han zones del cabel, que s'endurixen fins a la consistència del metall, sobre tot a la part occipital superior.

N2: nivell mitjà/alt, són del rang dels anomenats presidents de falla/falleres majors. A banda de tots els símptomes anteriors, aquests senten la necessitat de malgastar energia, la manera més extesa és la d'iluminar els carrers constantment, fins al punt que hi ha zones on sembla que mai es pon el sol. Aquests subjectes són també els principals incitadors a la crema d'objectes, els investigadors encara no tenen clara la finalitat d'aquest comportament, de les possibles explicacions n'hi ha tres que són les més acceptades, a saber: 1. perquè per a parar la producció de petaendorfines és necessàri que l'alcohol a la sang adquireixca temperatures elevades; 2. per a emetre grans quantitats de CO2 a l'atmosfera (aquesta hipòtesi pren com a recolzament la negativa dels mig-ouets a canviar els materials de les seues fogueres per altres de menys contaminants); i 3. pel simple plaer de cremar.

N3: nivell alt, hi ha molt poques persones que tinguen la inlfuència social suficient per a arribar a aquest nivell, es tracta dels alcaldes/presidents. Manifesten uns símptomes similars als pròpis del rang N2 (no els del rang N1), encara que degut a l'augment de recursos que poden controlar els efectes d'eixos símptomes es veuen exponencialment augmentats. A més desenvolupen un grau d'inconsciència social suficientment elevat com per a preocupar els científics que els investiguen, un exemple d'açò el podem trobar en el subjecte anomenat Rita Barberà, que recentment incitava els menors de 12 anys a fer ús dels explosius anomenats petards obviant el risc que comporten.

Estimat Arnau, espere haver contestat la teua pregunta, només em queda dir que no tens per que preocupar-te, ni tu ni jo som posseïdors el gen mig-ouet, no tindries per que mostrar cap dels símptomes descrits. Hi haurà vegades que creuràs que seria millor convertir-te en mig-ouet a sofrir-los en silènci, res més allunyat de la realitat, hi han estudis que demostren que aquest comportament minva any rere any les capacitats intel·lectuals dels mig-ouets.

Com últim apunt haig de fer notar que hi ha persones (poques però existeixen) que tot i desenvolupar el síndrome del faller posseeixen una actitud crítica vers el comportament del faller paradigmàtic, i com a exemple els autors d'aques bloc: el Bloc Faller.

PRÒXIMA ENTREGA: TRADUCCIONS

Proposta

2007-02-26T11:07:00.000+01:00

Hola a tots, fa temps que no escric res de profit, però es que no se m'ocorre res. Podriem fer una cosa, deixeu als comentaris algun tema del que vullgueu que escriga i ho intentaré fer, a vore que tal ix la cosa, vos pareix?

Scarlet Witch

2007-02-25T12:41:00.000+01:00

Peluses II

2007-02-09T19:54:00.000+01:00

Pues ja tinc el dibuixet, i de passada vos ensenye també la dedicatòria que em va fer al saló de còmic de l'any 2003, si no es va equivocar en la data... que todo puede ser.

Peluses

2007-02-07T13:02:00.000+01:00

Hola amics, feia temps ja, eh? Estic acabant exàmens, tinc un demà i prou, la veritat és que no me puc queixar d'exàmens, al més díficil he tret un 6'5...

Però no era això el que volia comunicar, resulta que aquest matí fent el repàs a la blocosfera m'he enterat que JAB s'ha posat a regalar el originals dels dibuixos que publica al bloc del niño gilipollas que quería volar, la cosa és fàcil, s'ha de ser el primer en comentar l'article seguint unes Normes Mínimes de Comportament. Em senc feliç de comunicar que he estat el guanyador del dibuix Pelusas, del post d'avui, un dibuix original i dedicat per l'autor, que està preparant una segona entrega del magnífic còmic, que espere que ixca al mercat promte, és més, espere que ixca abans del Saló del Còmic, així si vaig (i ho intentaré, que va Bilal) me'l podrà signar també, i completaré la col·lecció de gilipollaes, encara que el correu que m'acaba d'enviar confirma les meues sospites, sembla que està prou a mitjes i que la falta de temps impedeix anar tan ràpid com desitjariem. De totes maneres, l'esperem impacients.

I per despedir-me, aprofite per a saludar al meu tete, que s'ha pujat al carro de la blocosfera, ànims i a seguir escrivint!

Festes

2006-12-24T14:11:00.000+01:00

Fa uns dies va ser el meu aniversari, la data en que cadascú celebra que ha aguantat un any més en aquesta vida que ens ha donat el Senyor, que normalment coincideix amb el dia que respiràrem per primera vegada. Amb aquest motiu vaig a parlar de les festes obligades. Ja porte uns anys pensant-ho, preguntant-me perquè no podem triar el dia en que volem celebrar el nostre aniversari, o triar el canvi d’any o un dia per a reunir-nos tota la família per a sopar junts, perquè ha de ser el dia que naixquèrem, la nit de nadal o la de cap d’any?

Jo he decidit trencar amb les dates imposades canviant el meu aniversari. El dia que vaig nàixer va ser el 21 de desembre del 1984, el solstici d’hivern, el dia amb menys hores de sol, quan comença a fer fred de veres, és a dir, el pitjor dia de tot l’any, el que comença la pitjor estació, per això he decidit canviar-lo de solstici i celebraré l’aniversari el 21 de juny, que és tot el contrari.

Amb açò vull fer-vos reflexionar sobre les dates que ens imposen, i faig una crida per a que totes les famílies, tots els grups d’amics, totes les persones decideixquen els seus dies festius en base a les seues pròpies raons. No deixeu que ningú vos impose res, i menys si és de caire religiós, fora les festes religioses dels nostres calendaris!

Steampunk's not dead

2006-11-02T18:54:00.000+01:00

Maremeua com esta la gent, via Wired m'he enterat que un pavo porta deu anys construint-se un retropropulsor unipersonal, no estic molt posat en l'anglés dels enginyers, però sembla que l'està fent amb turbines com les dels avions (més menudes, clar), té igual, el resultat és que està tronat.

Ací teniu la pàgina del projecte i ací alguns plànols de les turbines, per si ens llig algun enginyer.

Un altre bloc

2006-10-31T13:10:00.000+01:00

ei xavalitas, per a classe ens han manat una pràctica que consisteix en crear i mantenir un bloc amb tres entrades setmanals, així que igual d'ací a gener deixe açò un poc (més) descuidat. El que hem fet jo i Anna és aquest, per si vos interessa: Electroencefalograma pla.

Per a que no es quede açò tan buit vos deixe amb uns minuts musicals:

Este l'he vist al bloc de Nacho Vigalondo, que pel que es veu es fan de Jonathan Richman, autor de temazos com el del video.

Este me'l va passar Arnau fa temps, no comment.

I a estos els vaig vore en cuatrosfera una nit sense son. Tron el puto amo.
Per cert, algú s'ha subscrit en Bloglines i m'apareix com que no té perfil públic... dona la cara!

La Setmana Fantàstica

2006-10-17T10:05:00.000+02:00

Menuda setmaneta xavals... la cosa va començar el dissabte anant-me'n a Mallorca amb la família fins al dimarts, que tornàrem per la nit. Va estar de puta mare, a vore si me faig en les fotos i en penje alguna, encara que crec que la gran majoria seran de la trobada de gegants, que el Pere se va tornar loco, va entrar en un frenesí fotogràfic i ara hi han fotos de gegants per a parar un tren, que passa per la via, com el tonto que ja ho savia (acabe de llegir el que he escrit i em dona vergonya a mi mateix, però ho deixe per a escarni públic). Total, a el que anava, que a vore si pille les fotos i penje la de la firma del taok que em vaig trobar per Palma, que el cabró està a tots els llocs.

El dimecres anàrem a vore El Laberinto del Fauno [1], de Guillermo del Toro, un pel·liculon, te dos històries paral·leles, la de la xiqueta que troba un faune que li diu que es la reina de noseque però que ha de passar tres proves per a demostrar-ho i la del capità de la guàrdia civil que lluita contra els maquis. Sergi López ho fa molt bé de fatxa fill de puta, el vestuari és impressionant i la interpretació del faune m'encanta, no és el típic home-cabra, és més com l'esperit del bosc, de fusta. A més ix Federico Luppi, que per poc que faça ja li dona categoria.

El dijous va ser la risión, ahi tragant-me La Hora Chanante en palancote, al final per la vesprada ja no podia més, i això que eren els millors capítols... Pel matí (mentre veiem LHC) va vindre Artur i el vaig reventar en la ciutat dels condemnats, ell sap de que parle, i si ho explique públicament començareu tots a tirar-me fruites podrides cridant-me friki, sectari o dirèctament malalt (que ho soc, però tampoc és plan de maltractar-me per això).

I el divendres, ai mare el divendres, me'n vaig anar al Festival Internacional de Cinema de Catalunya. Flipant. Arnau i jo veierem quatre pelis en dos dies, la primera va ser Children of Men [1], dirigida per Alfonso Cuarón i amb l'actuació de Clive Owen (Dwight a Sin City) i Michael Caine, resulta que en el 2027 (el mateix any en que està ambientada Metròpolis, de Fritz Lang) hi ha una crisi de fertilitat, però de sobte un grup de resistència troba a una dona embarassada, i clar, ahi estan els interessos del govern anglés, els de la resistència, els de la pròpia dona i tota la pesca. La peli està bé, encara que jo haguera posat el final 30 segons abans del que ha ficat el director, però clar, igual el públic em lynchava per un final tan obert.

La segona va ser Moscow Zero, dirigida per una española, una tal Luna, amb Val Kilmer. És una espècie de Los Otros, on cada 'grup' pensa que els altres son els fantasmes, així que tenim a un antropòleg perdut als túnels de Moscou que vol estudiar les llegendes d'un laberint situtat baix d'un monestir, i un amic seu (retor) que ha anat a buscar-lo. Total, que les llegendes son veritat i allí dins estan els esperits d'uns xiquets que creuen que l'antropòleg i companyia son els esperits. El resultat és una pel·lícula interessant rodada amb baix pressupost, encara que sense massa sorpreses i amb alguna coincidència forçada.

Canviem de dia i vos conte una altra peli, Fido, una producció canadenca amb Carrie-Ann Moss, un núvol de pols estelar fa que els morts s'alcen de les seues tombes i desencadena la guerra zombi, però això ja és història, des que l'empresa ZomCom va inventar els collars de control de zombis el món ha canviat i ara els gasten de majordoms i de mà d'obra barata. Es tracta d'una comèdia bastant cafre, en la que no vaig parar de descollonar-me.

I per últim arribem a Renaissance [1] [2] [3], una espècie de Blade Runner SinCitytzat, no sé si m'explique, la història és la d'un detectiu al que se li encarrega trobar a una investigadora desapareguda, la tipeta en qüestió estava treballant en la fórmula de la immortalitat, així que trobem pel mig interessos tant corporatius com humanistes, al cap i a la fi quin sentit té la vida sense la mort? Pues esta trama rodada amb actors i després animada sobre ells en 3d en blanc i negre, i quan dic blanc i negre és això, amb res o casi res de gris ambunes ombres molt marcades i un contrast duríssim. En definitivas cuentas, que molt bé, em van agradar totes les pelis, cadascuna en el seu propi estil. L'any que ve repetiré!

I per fi acabe el puto post, que porte des del dilluns escrivint-lo en les poques estones lliures que tinc els primers tres dies de la setmana, sort que el cap de setmana comença en dijous...

Hasta luego retrospecters!

Actualització de necessitat

2006-09-26T14:02:00.000+02:00

Necessitava escriure alguna cosa, mes que siga per queixar-me de que he començat les classes... que menuda merda... odie les classes de vesprada, a l'hora de la migdiada, com se li pot ocòrrer a algú que es pot atendre a eixes hores? I nosaltres encara podem dormir, però no em vull ni imaginar el que és donar una classe a eixes hores. No sé que més podria contar, estic massa asquejat. Per a reomplir vos deixe amb un 'conte' que vaig escriure fa temps per a una revista que sembla que ha mort abans de nàixer, i qui crega el contrari que alce la mà:

De sobte els músculs van començar a inflar-se-li, primer poc a poc, li havien dit que els esteroides feien efecte ràpid, però açò era passar-se. Va intentar córrer cap al bany per mirar-se a l’espill, però a mitjan corredor ja no podia moure les cames, eren massa grosses, en eixe moment va començar a sentir el dolor, la pell se li tibava i per dins els ossos estaven cada vegada més empresonats, fins que va sentir com se li trencaven, tots els ossos del seu cos s’estaven convertint en pols. Primer van cedir les costelles i el crani clavant-se-li als pulmons, al cor i al cervell, en eixe moment va començar a morir, els ulls se li n’eixien de les conques i la llengua se li va inflar tant que totes les dents li van saltar de la boca. Per fi la pell va cedir i es va badar deixant eixir una massa sagnant del que havia sigut múscul, havia canviat de color, de la pressió les venes s’havien obstruït i el teixit muscular s’estava tornant negre. Era com un géiser, per allà on s’obria la pell eixia un cúmul de teixit muscular disparat, inflant-se cada vegada més ràpidament, el corredor estava ja ple de la massa negra que havia estat una persona, quan de sobte aquesta va començar a assecar-se fins que no va quedar res més que pols.

Adéu Guillemet...

2006-09-04T13:18:00.000+02:00

Però hola Aiguafresca!

Senyores, senyors, Mr. Ninyoles s'ha tornat a embarcar en l'aventura de mantindre un bloc, perquè crear-lo és fàcil, el que costa és escriure amb regularitat. En realitat només volia dir això, que entràreu i li deixàreu un comentari animant-lo i fent-li un poc la pilota (ja sabeu, que si molen molt els dibuixos, que si eres un artista, que si volem un fill teu... tota eixa merda...).

Keep it up!

IBSN

2006-08-26T11:36:00.000+02:00

L'IBSN (Internet Blog Serial Number) és la resposta a la negativa de l'administració espanyola a atorgar un ISSN a les bitàcoles d'internet. En realitat és una tonteria, però fa gràcia tindre un codi de barres i un número exclusiu per al bloc, ací presente el meu (que substituirà la llista de cançons, ja que el softwarwe em donava problemes):

Està guai perquè pots triar el número, sempre que estiga lliure, l'única condició és que tinga deu xifres i tres guions. Un gallifante per a qui sàpiga perquè he triat el 0-3573-8106-0.

Ezekiel 25:17

2006-08-15T18:58:00.000+02:00

Sabeu de que parle, no? Pulp Fiction, un peliculón en tots els sentits, com les quatre pelis de mr. Tarantino, però 'vamos a dejar de chuparnos las pollas', el que volia era deixar constància del que férem el diumenge (ahir estava massa desfet com per a escriure res...). Resulta que ens clavarem en casa d'Artur a tragar-nos la filmografia de Tarantino en palanca, en lo que les pel·lícules diuen 'a roaring rampage of revenge', sin parar ni a mear, que lo que hacia es que veias lucecitas... veieu, encara no estic bé, però ja soc més o menys responsable dels meus actes. A el que anava, que des de les 10:30 fins les 22 molt passades el dvd no va parar de reproduïr: Jackie Brown, Reservoir Dogs, Pulp Fiction i Kill Bill, i ens deixàrem les secundàries: Natural Born Killers, Four Rooms, Sin City, From Dusk Till Down, etc... per a alguna altra sessió, perquè si no ens hagera fet falta algo per a aguantar les parpelles.

Y por mi parte nada más, soles volia que se sapiguera.

PD. no puc parar d'escoltar 'flowers on the wall', és molt greu doctor?

2006-08-05T19:00:00.000+02:00

La dictadura de l'automòbil

Ja feia un temps que volia escriure sobre açò, però unes notícies que he llegit estos dies m'han empentat a fer-ho per fi. El tema és que els dies 28 i 29 de juliol va aparéixer a El Económico i Las Províncias respectivament una notícia que deia que una serie de col·lectius del Port de Sagunt (de cuyo nombre no quiero acordarme) reclamaven la retirada del les zones blaves a no se quina avinguda, les raons que semblaven donar (dic semblaven perque els periodistes poden ser molt cabrons i espere que les raons siguen unes altres) és que els conductors ja no aparcaven els seus vehicles a l'avinguda, sinó als carrers del voltant, impedint que els veïns tragueren les cadires per sentar-se a la fresca.

I dic jo, per a solucionar el problema de les cadires no seria millor demanar que es prohibira aparcar a eixos carrers? això ho arreglaria en seguida, o és que el que passa és que no volen amollar els ebros? El vertader problema, l'origen de tots els maldecaps, és que la gent es compra un cotxe (o cotxes) sense tindre lloc on guardar-lo i sent la necessitat d'envaïr la via pública (és a dir, de tots, tant dels que tenen cotxe com dels que no) per a deixar-lo estacionat mentre no l'usa. Vaig a posar un exemple, el senyor X es compra un sofà, però com que no te lloc a casa el deixa 'aparcat' al carrer, després es compra una tele, però com que el sofà està baix decideix posar-hi allí també la tele i convertir una parcel·la de 3x3 metres del carrer en la seua saleta d'estar, absurde, no? quan et compres un sofà és perquè tens lloc a casa. Aleshores, per què no funciona el mateix raonament amb els cotxes? Per què permetem que envaisquen el carrer impunement? Des d'ací demane públicament zona blava permanent i universal, qui vullga aparcar al carrer, que pague.

Ni un cotxe més als nostres carrers! Avall la dictadura dels automòbils! Els carrers per als vianants!

2006-07-24T19:35:00.000+02:00

They call it Madness, I call it gladness

Pues ahir Arnau i jo anàrem al fib, bueno, fib el que se diu fib, poc. Vàrem anar a Madness. Tot el dia patint per si tindria entrades, cride a joan que me diu que ja ha encolomat la seua, jo ja li havia donat pasta a guillem per a que em pillara una, però necessitava dos, aixina que, a les 4, quan me desperta de la migdiada per a dir-me que ja tenien una, li fique veu de peneta per a vore si tenien prou pasta per a l'altra, total que funciona i me pillen les dos. Stage 1 complete.

Arribar a Benicàssim és fàcil, però trobar el recinte del fib i encerar la porta no ho és tant... La primera intenció era aparcar en el fiber pàrking, que estava al costat de la porta, però vam començar a vore cua i més cua en la direcció que voliem anar i vam ser més ràpids que la nostra pròpia ombra. Trobar lloc, aparcar, carregar d'aigua i traure la brúixola, objectiu: seguir la massa. A partir d'ací seguirem primer a la línia de cotxes i després a la ravera de gent fins que arribarem a una gasolinera que aprofitarem per posar-nos un poc a l'ombra i cridar al contacte: Guillem. Ara farem una parada per a una classe d'orientació. Mapa:

Cridem a Guillem, lo típic (conversa simulada):
- on esteu?
- en una gasolinera (1)
- gasolinera?
- al costat dels karts (2)
- uf...encara vos queda un pateo...
Total, que seguint la nostra tàctica, seguim les masses, el que ens porta (per un camí de merda) a l'entrada del fib (3). Allí estaven esperant-nos Guillem i Eva, i oh! sorpresa! haviem d'anar a acreditar-nos! i clar, no era allí, aixina que seguint les indicacions dels rastrejadors del grup, que ja havien reconegut el terreny (en teoria) tornem a desfer el camí que haviem fet, fins que no sé per quina raó ens clavem pel pàrking (4), que era de terra (amb pedres, per suposat) i per fi arribem a l'acreditació (5). Stage 2 complete, però Guille, aprén a orientar-te i a buscar punts de referència, mamó.

Bé, ja estem en l'acreditació, allí se suposa que te donen la polsera i tota la pesca, però no se que collons passava amb els ordinadors que no ens podien fer la moguda per a passar per la zona de guais, i se feien les 2030 i encara no sabiem res... i Madness començaven a les 2100. Al final el tipet que estava allí se caga i ens fa passes de premsa... d'Alemanya!
Ja estem dins. Stage 3 complete.

Allí dins no estava mal, hi havia una tarimeta per a la gent que fem metre i mig, i es que quan vas a un concert en cadira de rodes, o et poses en primera fila amb molt de risc, com vaig fer als 'Ramones' o no t'enteres de res, com em passa la majoria de les vegades. Que val, estava un poc lluny, però és un avenç, ja podrien aprendre moltes sales...

M'he cansat d'escriure, el resultat és que Madness tocaren a Benicàssim i jo estava allí:

Pròxima missió a Marbella!

2006-06-11T18:44:00.000+02:00

Marronazos
(o l'art de l'escaqueig)

Xiquets i xiquetes, avui anem a assistir a una classe teorico-pràctica sobre l'art de l'escaqueig o el que és el mateix: que fer quan van a endosar-te un Marronazo.

Primer cal definir el que és exactament un Marrón: es tracta d'una acció que no vols fer i que, una vegada enunciada, no et pots negar a fer, que a més influix negativament en les accions que tu volies i/o tenies pensades fer abans de l'enunciament del Marrón. Normalment sol ser enunciada per parents propers o per persones superiors a tú en rang (jefes, professors, etc...).

Una vegada sabem el que és una Marrón anem a aprendre a evitar-los, per a això he portat un vídeo amb exemples pràctics de com escaquejar-se dels Marrons. Dentro Vídeo!

2006-05-25T10:01:00.000+02:00

Soc un freak?

Només perquè m’agrada evadir-me llegint coses sobre altres móns i altres temps on viatjar per l’espai a velocitats hiperlumíniques és la cosa més natural? On els fantasmes existeixen? O on un déu primordial de nom impronunciable amb ales i cap de polp viu submergit a l’oceà? O serà perquè m’agrada llegir còmics? Sí, eixos llibres que estan plens de dibuixos i que normalment no arriben a fer deu línies seguides. A lo millor és perquè col•leccione figures articulades (encara en tinc poques però doneu-me temps... muahahahahahaha... cof, cof... perdó). Serà perquè com va dir aquell gran savi: si me preguntan si he visto una pelicula y sólo la he visto una vez, digo que no la he visto. O potser serà perquè... espereu que esta definició es bona: em passe vesprades senceres al voltant d’un misteriós objecte que simbolitza la meua creença, representat per una superfície llisa sobre la que es mouen gran quantitat de xicotetes representacions de guerrers. Doncs si per alguna d’aquestes coses, o la conjunció de dos o més d’elles, algú em considera freak... pues sí, i orgullós.

FELIÇ DIA DE L'ORGULL FRIKI!!

2006-05-14T20:38:00.000+02:00

Tengo un problema....

La Hora Chanante es alucinante

2006-05-09T19:20:00.000+02:00

Dj Vader Strikes Back

Fa un rato se m'ha posat al winamp la marxa imperial i m'ha recordat un video que vaig vore fa temps:

Ara he descobert que el tipo és un tal Dj Keltech i que trau discos i tot...jo que creia que era un friki que s'avorria, va i resulta que només es friki i es dedica a això. I ja que estem, aci hi ha un altre Dj:

2006-05-07T20:52:00.000+02:00

Literatura

Repassant com cada diumenge el Sitio de Ciencia-Ficción m'ha agradat especialment la Firma d'esta setmana, vos deixe amb l'últim paràgraf:

"Recuerden esto: los lugares comunes sobre autores malditos y obras imprescindibles son pasajeros: ignórenlos y serán más felices, porque están impuestos por las modas y por personas para las que el Arte es un vistoso traje que lucir en las fiestas de guardar. No pongan en su propia boca las palabras que otros escogieron, ni escondan con papel de periódico la cubierta de ese libro que les está emocionando para que nadie lo reconozca en el autobús, ni se dejen intimidar por quien aparenta saber más que ustedes. Lean, lean mucho. Lean lo que les venga en gana y lo que les haga disfrutar como cerdos en su lodazal, porque para eso nació la Literatura y miente quien diga lo contrario."

© Mario Moreno Cortina
20 de marzo de 2006

2006-05-06T20:01:00.000+02:00

Fa uns dies que vull escriure, sense saber ben bé el que vull dir, en realitat res. Què es fa quan les paraules no t'ixen? pensar més en que no saps que dir es contraproduent, t'encega, no et deixa vore que les paraules ixen més fàcilment del que sembla, no és tan difícil com pensaves, en un moment has fet tres línies i a partir d'ací tot és molt més fàcil, només fa falta pensar en un tema per que les mans es moguen sobre el teclat, cada vegada més ràpidament cometent errors una paraula sí i l'altra també, de tant en tant pares a repassar el que has escrit, esborrar les lletres infiltrades, una j intercalada i una m en lloc d'un espai, rellegir i que no t'agrade res del que portes, deu ser la maledicció de l'escriptor, almenys a mi em passa sempre, quan lliges alguna cosa pròpia no t'agrada gens i cada vegada que la lliges t'agrada menys, ho ensenyes a algú i et diu que està bé, algun canvi per ací, jo no faria açò però en general m'agrada, i tu mentrestant penses, però si és fem... com pot agradar açò a algú? Però agrada, i a més d'un, serà que la gent no té criteri? o es que soc jo? que no diferencie el bé del mal, això deu ser, no sé el que em faig, el que a la gent li agrada a mi em produeix arcades i a l'inrevés, m'agraden coses que a la gent li semblen estranyes, inclús repulsives, i ja estic una altra vegada esborrant frases que no m'agraden, igual eren bones, potser eren les millors de tot el text, però quan un entra en el frenesí esborrador ningú es salva, comences a tallar caps i no pares, com la reina d'Alicia al país de les meravelles, era ella no? la que es passava tota l'estona tallant caps ¡Que le corten la cabeza!

Bé, ara vaig a escriure alguna cosa amb sentit, que es el que volia fer des del principi (i amb punts, per favor - demanaràn alguns). Avui he anat a la fira del llibre, cada any em sembla pitjor. La idea sembla bona a primera vista, una setmana a l'any (no sé com funciona exactament, és una hipòtesi) les llibreries del País Valencià (léase Comunidad Valenciana) que volen planten una paraeta en els jardins de vivers a València en una espècie de festa per apropar la lectura al públic, però quan arribes allí esperant trobar no se sap que, veus que totes les parades estan plenes de kens follets, codigos da vincis i tirantes los blancos intentant xuplar durets de la peli, quan portes tres llibreries vistes ja te les vas botant, parant-te un poc en aquelles que semblen diferents per a descobrir que era un miratge, que només havien canviat el dan brown pel clan del oso cavernario i los pilares de la tierra per la canción de hielo y fuego, més del mateix (crec que tinc ràbia als punts...), al final les úniques diferents eren futurama i imágenes, per qüestions òbvies i la railowsky i un parell més. Amb açò vull dir que crec que el plantejament d'aquesta fira, tot i tindre bones intencions no és del tot acertat, en la meua opinió les llibreries haurien de fer-se notar, donar personalitat pròpia a les seues parades, no sé, fer fullets de recomanacions, fer ofertes amb paquets de llibres de temàtica comú, dedicar-se a un gènere concret o inclús posar-se d'acord totes les llibreries i muntar una gran llibreria a l'aire lliure on no trobar-te cada tres passes la fortaleza digital. I per favor, premiar la literatura valenciana i en català, que fins i tot novel·les d'autors catalans eren difícils de trobar en català...

Definitivament, o no sé escriure o tinc mania als punts.

2006-04-25T10:40:00.000+02:00

RajoyEarth

tots recordareu l'accident d'helicòpter que van tindre Rajoy i Esperancita l'hivern passat, el que probablement no recordareu és la data, vos la dic jo: 1 de desembre. Doncs bé, es veu que l'1 de desembre un satèl·lit estava fent unes fotos per a GoogleEarth, el programa de Google...no dic més, busqueu: 40 20'26.92"N, 3 51'58.39"W talment així, copieu i apegueu al GoogleEarth.

El Gran Google ens vigila...

2006-04-21T10:13:00.000+02:00

Spider-Man Toei

me l'ha passat Artur, aixina que si vos trastorneu la culpa és d'ell... jo no puc fer res més que dir que vull ser un marichi japonés!!!!!!!!!!!

2006-04-20T17:16:00.000+02:00

23 d'abril: Sant Jordi
amb aquest banner em sume a la campanya de La Cárcel de Papel:

es un consejo de Mr.T!

2006-04-09T13:34:00.000+02:00

...

2006-03-27T18:08:00.000+02:00

LA TORRE OSCURA

M'acabe d'acabar l'última novel·la de la sèrie 'La Torre Oscura' (LTO) de Stephen King, bueno, en realitat la vaig acabar fa uns dies però l'estava reposant, com la paella. Son set novel·les amb un total de al voltant de 4.000 pàgines. Ara ve quan la gent pensar que com a la immensa majoria de les sèries llargues a partir del primer terç o a tot estirar la meitat l'autor ja comença a desvariar, a pixar fora de test o a escapar-se-li de les mans, o en el pitjor dels casos una combinació d'aquestes desviacions, posem com a exemple Dune, l'anteriorment comentada Saga d'Ender o la trilogia Matrix, doncs res més enllà de la realitat, al senyor King li comencen a patinar les neurones des del primer volum, però per a bé ja que és del que es tractava. LTO és una completa anada de pilota, imagineu un pistoler, Clint Eastwood en seria un bon exemple, en un escenari western-medieval post-apocalíptic que va buscant la Torre (fosca?) ja que s'està desmoronant i si cau el món es destruirà, millor dit els mons, ja que durant el seu viatge el pistoler passa per multitut de mons paral·lels al seu (i al nostre) on trobarà companys, amics, enemics i mort (però no per a tu, pistoler), així que vos podeu imaginar, no?

Personalment la serie m'ha agradat molt, encara que com avisa King el final no és el que molts desitjariem, ja que moltes vegades el plaer no està en haver arribat, sino en fer tot el camí i gaudir-lo, i açò ho he fet i molt a gust, si a bé teniu.

Si als que em llegiu, que ja començe a dubtar que ho faça algú, vos agrada encara que siga mínimament el gènere fantàstic vos la recomane encaridament, i si no quedeu satisfets em podeu pegar un carxot. Però si vos agrada, segur que acabareu llegint més novel·les de King, ja que des de LTO s'enllaçen moltes d'elles, com si tots els seus llibres teixiren una teranyina on tot serveix la Torre.

Volia escriure sobre més coses, però m'he cansat, axí que ahi vos quedeu.

PD. Arturet, va, una opinioneta per al públic...

2006-03-21T19:45:00.000+01:00

Every Sperm is Sacred

L'altre dia tornaren a fer per TCM la grandiosa pel·lícula dels Monty Python (2) El Sentido de la Vida, de les que he vist la que més m'ha agradat, seguida de prop (molt a prop) per Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores, així que vos deixe amb uns minuts musicals:

per a qui vullga cantar rollo karaoke, o simplement descollonar-se llegint la lletra, doncs ací la teniu:

DAD:
There are Jews in the world.
There are Buddhists.
There are Hindus and Mormons, and then
There are those that follow Mohammed, but
I've never been one of them.

I'm a Roman Catholic,
And have been since before I was born,
And the one thing they say about Catholics is:
They'll take you as soon as you're warm.

You don't have to be a six-footer.
You don't have to have a great brain.
You don't have to have any clothes on. You're
A Catholic the moment Dad came,

Because

Every sperm is sacred.
Every sperm is great.
If a sperm is wasted,
God gets quite irate.

CHILDREN:
Every sperm is sacred.
Every sperm is great.
If a sperm is wasted,
God gets quite irate.

GIRL:
Let the heathen spill theirs
On the dusty ground.
God shall make them pay for
Each sperm that can't be found.

CHILDREN:
Every sperm is wanted.
Every sperm is good.
Every sperm is needed
In your neighbourhood.

MUM:
Hindu, Taoist, Mormon,
Spill theirs just anywhere,
But God loves those who treat their
Semen with more care.

MEN:
Every sperm is sacred.
Every sperm is great.
WOMEN:
If a sperm is wasted,...
CHILDREN:
...God get quite irate.

PRIEST:
Every sperm is sacred.
BRIDE and GROOM:
Every sperm is good.
NANNIES:
Every sperm is needed...
CARDINALS:
...In your neighbourhood!

CHILDREN:
Every sperm is useful.
Every sperm is fine.
FUNERAL CORTEGE:
God needs everybody's.
MOURNER #1:
Mine!
MOURNER #2:
And mine!
CORPSE:
And mine!

NUN:
Let the Pagan spill theirs
O'er mountain, hill, and plain.
HOLY STATUES:
God shall strike them down for
Each sperm that's spilt in vain.

EVERYONE:
Every sperm is sacred.
Every sperm is good.
Every sperm is needed
In your neighbourhood.

Every sperm is sacred.
Every sperm is great.
If a sperm is wasted,
God gets quite iraaaaaate!

I avui no tinc ganes de fer la llista d'enllaços, ja sabeu la regla: si té color, o és el títol o un enllaç.

2006-03-15T14:18:00.000+01:00

Pseudo-actualització

Res seriós, però el senyor Ninyoles m'ha comunicat que segons la seua opinió seria convenient que escrigués alguna cosa i ací estic. El primer de tot és un canvi de nom i de capçalera. A partir d'ara la cosa es dirà Estebloc, amb c, i té la seua explicació: segons la viquipèdia (alabat sia el seu nom) "L'11 d'octubre del 2005, el TERMCAT ha acceptat el terme bloc com a la traducció al català dels mots anglesos blog o weblog, en substitució del prèviament acceptat diari personal interactiu, o abreviadament dip, terme que pràcticament ningú feia servir." (amén). Així que després de buscar una estona he elegit la tipografía Republika (amb totes les connotacions que li vulgueu posar) i he fet una capçalera, igual però diferent. Per cert, accepte propostes alternatives de capçalera.

I una altra cosa, ja està funcionant la web de la V Marxa a Peu pel Camp de Morvedre, m'ha dit Lara (anteriorment nomenada com una lurker, observadora segons el TERMCAT) que eixe enllaç no li funciona, així que també es pot entrar per ací.

I ara com sempre la tanda d'enllaços:

Bloc segons la viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Bloc
La neoloteca del TERMCAT: http://www.termcat.cat/neoloteca/
Bloc a la neoloteca: http://www.termcat.cat/termgia/termnorm/fitxes/2/295356_36.html
Republika en dafont.com: http://www.dafont.com/republika.font
Marxapeu.net: http://www.marxapeu.net
Lurker a la wikipedia: http://en.wikipedia.org/wiki/Lurker
Observador a la neoloteca: http://www.termcat.cat/termgia/termnorm/fitxes/2/207358%5F36.html
Link alternatiu a Marxapeu.net: http://www.xipmultimedia.com/marxapeu

2006-02-28T11:01:00.000+01:00

La veritat es que no, no me canse dels teus comentaris, això faltaria, sent l'únic que diu alguna cosa... si és que ni fent polèmica escriu la gent. Exemple: Ve ahir Arnau a casa i me diu: "he llegit el teu blog"... FILLDEPUTA! (hi ha que dir-ho més) però escriu comentaris, que per a això estan! Un altre exemple: Lara, de Petrés, igual, me va dir que de vegades entrava, pues a escriure caracollons! De Guillem, ja ni parle, no?

Va a resultar que mig món llig el blog però ningú diu res, que d'acord, moltes entrades són males de comentar si no has llegit el llibre del que parle i això... però precisament esta... diràs que tothom deu tindre alguna cosa que dir, no? Sumar-se a la depressió col·lectiva, donar ànims, amenaces de mort... EL QUE SIGA!

Mira per on, estava escrivint açò als comentaris però ho vaig a publicar en gran, a vore si la gent es dóna per al·ludida.

2006-02-25T19:53:00.000+01:00

Alliberament Nacional i Lluita de Classes

Ahir vaig anar a una espècie de xarrada-debat al moll, alliberament nacional i lluita de classes, el que significa que vos vaig a avorrir amb el primer post polític del blog.

La veritat és que no sé per on començar, podria donar algunes dades 'objectives' d'una enquesta del CIS (Centre d'Investigació Sociològica), que donant-la per bona ens diuen que: el 14'6% dels valencians es senten només espanyols, el 18'3 més espanyols que valencians, el 55'9 igual de valencians que espanyols, el 7'8 més valencians i el 1'5 només valencians. A més el 58'2% estan molt orgullosos de ser espanyols i el 34'2 s'en senten bastant orgullosos. I per acabar amb tanta xifra només em resta dir que un 86'6% dels valencians pensen que el País Valencià (llegiu Comunidad Valenciana) és una regió, d'Espanya per suposat.

Amb aquest panorama i sent realistes poc d'alliberament nacional veig jo com no ens n'anem tots a Andorra, a fer el medieval com diu mon pare. La veritat és que hi ha per a deprimir-se, jo pense que abans de pensar en coses tan grans com les independències i les òsties (i parlant d'òsties, el 81'6% dels valencians es considera catòlic) hauriem de vore els problemes dels nostres pobles, sí, estic parlant de les construccions massives i els camps de Francesc (aquest acudit és meu), però també de la millora de l'accessibilitat dels carrers i de la dignificació de les festes populars, estic pensant per exemple en les falles. El que pretenc dir és que no ens podem posar a discutir de si Marx tal, que si l'estat espanyol cual o si em de penjar al rei mentre no tinguem solucionats els problemes de base, els que realment importen, perquè la veritat, estar baix la bandera espanyola, la repúblicana o les quatre barres a mi personalment m'importa una merda.

I acabe ja, que encara no sóc capaç de menjar del que escric, ara el que espere és que algú conteste donant la seua opinió sobre el tema. Será possible aquesta vegada?

Pàgina del CIS: http://www.cis.es/cis/opencms/CA/index.html
L'enquesta: http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/2600_2619/2610/Es2610ccaa_A_mod.pdf
Andorra a la viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Andorra

2006-02-15T19:29:00.000+01:00

Inicis

La veritat és que estic començant aquesta entrada sense saber ben bé el que vull contar, i es que des del diumenge que volia posar algo però entre que tenia els palos d'escriure trencats i que havia de fer un exercici per al taller d'e-tipografia que estic fent, no havia trobat el moment. Excuses, diran alguns, doncs sí, però que li anem a fer... La veritat és que aquest podria ser un post d'inicis, el bueno, el friki i el malo podriem dir, fent un acudit roïn... però que molt roïn, però com ja vos l'heu tragat toca fotre's!

El bo: m'he llegit (i he acabat) voluntàriament una novel·la de Ferran Torrent, i direu: i a mi que? pues molt, perquè de fa temps que volia i no m'atrevia degut a una mala experiència que vaig tenir amb ell, i es que no m'agrada llegir sobre llocs que conec i este tipet situa les seues novel·les València. Però bé, l'he llegida i m'ha agradat. El llibre en qüestió és "Cambres d'acer inoxidable", és una novel·la de Butxana, que per a qui no ho sàpiga, és un detectiu privat que ja porta bastantes pàgines escrites a la seua esquena.

El freak: avís a la comunitat! si no vols contaminar-te i que els teus amics et diguen que eres un freak sectari, salta't aquest paràgraf! Per fí una campanya de Mordheim com Khorne mana! este cap de setmana, divendres de vesprada i dissabte non-stop (bueno, paràrem per a vore humor amarillo, però també es pot contar com a frikada, no?), estiguerem jugant a Mordheim, un joc de miniatures de baralles entre bandes per dins d'una ciutat destruïda per un meteorit, per ara som sis persones jugant-la, però des d'aci anime a tothom a que traga a passejar al freak que porta dins! airealo que huele a cuco!

I el roïn: les classes...per a que dir més...

Ferran Torrent a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Ferran_Torrent
Cambres d'acer inoxidable: http://www.massipfons.com/ca/llibres/cambresacer.htm
Mordheim: http://www.games-workshop.es/especialista/mordheim/

2006-02-04T18:07:00.000+01:00

Ender

Pues si que feia temps que no escrivia... i no es perque no tinguera res que dir, es que simplement no tenia ganes d'escriure. Però com fa un parell de dies em vaig acabar la trilogia d'Ender doncs m'he dit: xe tu, que no escriuràs que t'ha paregut? i ací estic.

Començaré pel principi, és a dir la primera impressió, quan Artur m'els va deixar ja havia llegit que El juego de Ender (el primer) era bo, i en mirar la portada els premis que havia rebut m'ho van confirmar: el Nebula i l'Hugo, dos dels més prestigiosos dins la ciència ficció. Passant al segon volum les esperances anaven en augment, el Nebula, l'Hugo i el Locus, toma moreno, tres premiassos...però...en passar de volum: "increiblemente buena", només això? doncs ocupa un poc menys que els altres dos volums junts... ací és on es veu clarament el que significa argument d'autoritat, només en que el senyor Hugo o la senyora Nebula posen el seu nom a la portada d'un llibre ja saps que llegir-lo serà com a minim agradable, però quan un ésser anònim et diu que és increíblement bona sospites, ja no és Stephen King dient "he visto el futuro del terror y su nombre es Clive Barker", es que no te nom, és un ent de la disformitat que segurament ni s'ha llegit el llibre. Així les previsions per a la lectura eren: El juego de Ender, buena; La voz de los muertos, buena o muy buena; i Ender el xenocida, chubascos moderados con tendencias fuertes localmente.

El juego de Ender: tracta sobre el primer contacte humà amb alienígenes, i la seua conseqüent guerra per dificultats comunicatives, és a dir, la repetidissima: "oh no! venen uns insectes amb naus! és o ells o nosaltres! a per ells!" tractat des del punt de vista d'Ender, el xiquet que s'espera que es convertixca en el gran general que salvarà la humanitat. Es una bona novel·la, molt ben escrita, que enganxa bastant amb un final sorprenent que no contaré ací per si algú la vol llegir. Calificació final: molt bona.

La voz de los muertos: aquesta va sobre el segon contacte humà amb alienígenes, han passat 3.000 anys des dels fets contats a l'anterior volum, Ender s'ha mantés jove viajant a velocitats relativistes, es a dir properes a la velocitat de la llum, per qüestions de feina, es desplaça a Lusitania, una xicoteta colònia humana al planeta natal dels pequeninos o cerdis, una espècie inteligent amb similituts porcines. El tema és que el consell galàctic ha ordenat la no influència sobre els porcs estos, per a que es desenvolupen naturalment i evitar la seua total desaparició i blablabla, però clar, els científics lusitans no es poden aguantar i els ensenyen coses, els jefasos s'enteren i envien una flota (que tardarà trenta anys en arribar) per a destruir el planeta. Per principi sóc partidari dels arguments que es poden resumir en 2 o 3 ratlles així que per aquesta regla de tres aquesta novel·la baixa un esglaó respecte a la primera, de totes maneres continua estant ben escrita i enganxa, però un final previsible la fan quedar-se en: Regular.

Ender el xenocida: la "increiblemente buena"...per a que contar, al final aconsegueixen viatjar instantàniament fent que un ésser que viu a una espècie d'internet intergalàctica comprenga les pautes de l'anima passant per l'exspai que és un lloc on pel que sembla el que penses es fa realitat...ejem...anem a vore, senyor Card, se li n'ha anat la pilota, que es açò ciència ficció o fantasia? pues això, la meua nota: increíblement roïna.

Tot el que he contat fins ací, que no és poc, és semi-fals, lo d'Ender no és una trilogia, es pitjor, una saga...i de 8 toms! Si la qualitat segueix el rumb d'aquestos tres no vull ni pensar com serà el vuité.

El blog cadàver: http://www.carnambcucs.blogspot.com/
La saga de Ender: http://es.wikipedia.org/wiki/Saga_de_Ender

2006-01-18T20:33:00.000+01:00

Torna Humor amarillo

i a més estem en època d'exàmens, però això és secundari, el que importa és que a partir del 28 de gener i durant els 49 caps de setmana següents s'emitiran els 100 capítols d'humor amarillo a Cuatro a les 14:20. Ja esteu avisats, jo per la meua part me'ls pense tragar tots, només espere que no canvien la veu dels comentaristes... perque era lo segon millor, lo primer les osties dels xinorris!

Kitano Pawa!

2006-01-13T20:59:00.000+01:00

Benvingut!

vinga xiquets, doneu tots la benvinguda al nou: El Blog Cadàver, ja podeu començar a donar-li capons, tirar-li boletes de paper i escopir-li al bascoll i tot això que se'ls fa als nous, que per a això estàn, no?

2006-01-13T16:29:00.000+01:00

Hay que decirlo más!

Pues ahi va un video que vaig fer per a una pràctica, els que soleu llegir el blog ja l'heu vist, però bueno, tenia ganes de penjar-lo per al disfrute general... un dia d'estos me ficaré i faré tota la cançó, per ara hi haurà que conformar-se

No se olviden de dejar sus comentarios! Hasta luego retrospecters!

2006-01-09T17:28:00.000+01:00

Portafolio

No sé si l'aguantaré ahi, li posaré un . cat o simplement el deixaré morir com a tiacu.tk, però ací teniu el meu portafolio, book, ridiculum o com vullgueu dir-li.

I parlant d'una altra cosa, m'he baixat un plug-in per al winamp que controla el que escoltes i et recomana grups semblants, es diu audioscrobbler, a vore que tal va i ja vos contaré, si teniu curiositat, està ací.

I ja està, ja no tinc res més a dir. El diumenge reunió de setze, a vore com quedem...

Portafolio: cv.uoc.edu/~eboixp
Audioscrobbler: www.last.fm

2006-01-05T11:05:00.000+01:00

The Internet is for Porn!

Quina gran veritat:

I ací està la lletra.

2005-12-05T11:30:00.000+01:00

Com naix un fanzine #2 (el retorno)

Pues seguint amb la sèrie començada fa un mes ací ve la segona part, ja diuen que segones parts mai foren bones i la reunió d'ahir començà en fracàs, dels sis que estavem a l'anterior només erem 3, encara que hi hagué un acoplat nou. De totes maneres la reunió va servir per a decidir el nom del fanzine, entre coses com Els Megapix, Ramera, Espanyoles o SPQR (Sagunt Poble Que Respira) vam elegir 16 o setze o SETZE o XVI o com es vullga escriure, ara falten els continguts, que per ara ja tenim un article de juanma, a més dels aparaulats que no són pocs, però com diuen els perros españoles: del dicho al hecho hay un trecho... I una altra cosa, esta obert un forum per a parlar del fanzine ací.

I per animar un poc l'entrada, ací vos deixe amb la primera plana de la nova entrega del xiquet xilipolles que volia volar:

PD. menuda caca, se veu molt menut.....premeu sobre la imatge i ho voreu més gran